L’autor
Jo i els meus entorns d’espais i de temps diversos
L’autor, jo, vaig ser el fruit de la mescla amorosa d’una noia pagesa de casa bona –anada a menys– i d’un voluntari a la Columna Durruti, retornat recentment de França després d’un exili de quasi quatre anys. I que, malgrat la misèria i les adverses circumstàncies de l’època vaig anar creixent i, al cap de disset anys m’interessava per la llengua i la cultura catalana a partir d’una conversa a la plaça del poble amb l’amic Xavier. M’ho recomanava per ajudar-me a sortir de l’aïllament a casa que m’havia autoimposat arrel de la mort del meu germà Miquel, de 13 anys, d’un càncer. Es tractaria d’unes classes de català que impartia el Josep Fusté a l’entorn del seu foc a terra i d’una vesprada a la setmana per a cada grup o colla d’amics, i que –m’afegí–: “la resta de la nostra colla ja s’hi han apuntat”.
Li vaig dir que sí, que ho provaria i, de fet, l’experiència no va poder ser més positiva gràcies a la capacitat del Josep Fusté de fer-se proper a tothom però també de la de tocar tot un munt de temàtiques proscrites pel franquisme en l’escola i en el cada dia, com tot el que atenia als drets humans i als del reconeixement de la cultura catalana i silenciats també a les converses de casa meva no fos el cas que la significació política del passat “desafecte” del meu pare pogués tenir conseqüències. Era allò de: “no t’hi emboliquis” que em deien quan pretenia explorar alguna alternativa al marge del que disposaven les normes emanades de la dictadura feixista. Jo, però, que em sentia que havia madurat molt amb la pèrdua del meu germà però també que m’havia provocat dubtes i buits molt profunds, veia que necessitava endinsar-me en aquell altre mon que anava sorgint a partir de les xerrades en els interludis entre els pronoms febles i la vocal neutra o entre els accents tancats o oberts a les classes de vora del foc a terra del Fusté. Sí, i no hi veia altra opció que embolicar-m’hi…, fins al coll!
La literatura també podia ser una bona eina i, per això, el Josep, a més d’ensenyar-nos dels apòstrofs i a distingir els barbarismes i foragitar-los del parlar de cada dia, també ens feia fer redaccions i ens estimulava la imaginació fent-nos escriure, a les acaballes de cada curs, un treball per al concurs literari que organitzava ell per a cada grup o colla d’alumnes. En un d’aquests, que com a jurat hi havia el poeta i escriptor de Reus, en Xavier Amorós i en el que jo hi vaig guanyar el primer premi amb un mini relat titulat “M’agrada el vent”, aquest li va dir al Josep Fusté que em digués que “m’hi hauria de dedicar a escriure, que ho feia molt bé”.
La frase se’m va quedar gravada tal com us la dic però vaig anar sempre tan atabalat i sobre ocupat que mai no trobava el temps suficient –que no és poc en aquestes tasques– per a posar-m’hi. Jo mateix m’ho havia complicat encara més ja que, mentre feia la “mili”, a Saragossa, havia aprofitat per a matricular-me en una acadèmia especialitzada en banca y fer-hi un curset per a preparar-me per a unes oposicions d’accés als tals establiments ja que, tal com anava tot, a la terra solament, no m’hi veia futur. I, ja llicenciat i a casa, i atès que el Banc Exterior d’Espanya n’havia convocat unes a Barcelona per a 15 places a distribuir per la zona de Catalunya, vaig decidir presentar-m’hi i fer les proves malgrat la dificultat que representava que érem: ¡212 els opositors!. Ho devia fer bé ja que una plaça va ser per a mi i de seguida em varen destinar a Reus. Això m’era molt favorable ja que, com que faríem horari intensiu, em permetria seguir vivint a Alforja –no l’havia dit, el nom del meu poble– i, amés, a les tardes podria aprofitar per ajudar el meu pare en les feines del tros i seguir mantenint i… ¡fins i tot millorant!, les nostres finques. Això sí, atrafegat fins a dalt de tot, ni semences de pensar en escriure ja que, amés, també m’havia casat amb la Montserrat de la Mata i, en sis anys ja fórem cinc doncs ens vinguérem tres fills: dos nois i una noia o l’Hildebrand, la Thais i el Joel.
No segueixo més, de moment, per aquesta zona de tonalitats íntimes i gustos i flaires casolans i em planto ara en l’activisme social i polític que, amb l’arribada de la democràcia, em va portar a afiliar-me al PSC i ser-hi elegit regidor a l’ajuntament d’Alforja i conseller en la primera legislatura d’un organisme tan nou com el Consell Comarcal del Baix Camp, a Reus. Afiliat també a la UGT n’era delegat sindical a l’oficina del banc Exterior on ja he dit que hi treballava. El meu temps el complementaria després presidint diferents entitats d’àmbits tan diversos com la Creu Roja, també a Reus i l’Ateneu Cultural Josep Taverna i la Cooperativa Agrícola, a Alforja. També vaig formar part d’una mena de comissió assessora de l’alcalde Miquel Cabré, el darrer del franquisme al poble però de mentalitat tan oberta com molts dels que foren elegits després en democràcia i sense anomenar a ningú i a títol personal, crec que fins i tot, superant-ne a alguns. El cas era que les eleccions municipals s’havien anat postergant ja que es temia per part del règim continuista que serien molt rupturistes i que el mandat de quatre anys dels alcaldes ja s’havia exhaurit, mentre que, al nostre terme municipal estaven proliferant multitud de parcel·lacions il·legals i especulatives i nosaltres temíem que li seria molt difícil de governar al proper consistori si es trobava tot aquell desmembrament com un fet consumat. A tal fi, vaig comentar amb el company de partit, Robert Sarobé, la necessitat de parlar amb l’alcalde Cabré i proposar-li que acceptés una mena de Comissió Consultiva que assistiria als plens amb veu però sense vot i que estaria formada per dos membres de cada partit dels tres que ens havíem presentat a les darreres eleccions. Demanada una reunió i concedida, l’alcalde ens ho va trobar molt bé i consultats CiU i PSUC acceptaren així mateix de formar-ne part. També pertanyia al Secretariat de la Unió de Pagesos, a la Junta dels Amics d’Alforja i a la de l’Associació de Pares i Mestres, els tres d’Alforja i que, en aquesta darrera associació em vaig haver d’enfrontar amb l’anomalia de que se seguís ensenyant a llegir en castellà als infants de tres anys del curs de Pre Escolar, entre ells el nostre fill gran. El dictador Franco ja havia estirat la pota feia temps, però l’”statu quo” podríem dir que l’havia posat travessera i estava barrant el pas a qualssevol canvi progressista. Vaig portar via Comissió Consultiva al proper ple de l’ajuntament aquesta anomalia i tothom va assentir en que s’hi havia de buscar una solució per a arranjar-ho. Va ser una llàstima que els mestres castellans preferissin retornar cap a la seva terra que la nostra proposta d’organitzar les classes de manera que les dues mestres catalanes donessin els primers cursos als infants en català i els altres tres, de parla castellana, donessin els darrers als grans, en castellà. Ho he volgut deixar molt clar ja que em van acusar que era jo qui els havia fet marxar del poble i això no va ser ni és veritat.
Recordo amb molta més especial emoció i satisfacció la meva etapa a l’entitat Amics d’Alforja, pel que representava com a agrupació de persones altruistes a l’entorn del mestre Josep Taverna i Martines i al seu objectiu de millorar el poble millorant els seus veïns. Com a exemple citaré, també en el mateix entorn complicat del tardo–franquisme, la col·laboració en l’organització, durant la primavera de l‘any 1976, (Franco havia mort feia quatre mesos”) d’un “Cicle de Conferències d’Iniciació a la Política” i que per a donar-hi més ressò també es publicaren en un llibre titulat “Les Terceres Vies a Europa”, que no m’estendré en detalls ara, però que podreu trobar per Internet i, amb una breu explicació també a la Wikipèdia, tot i que en aquesta es limitin a concentrar-ho a Barcelona i es deixin de citar que, –que jo sàpiga i com a mínim– també s’organitzaren al Centre de Lectura de Reus i als citats “Amics” del nostre poble. Hauré de mirar si en trobo documentació i sol·licitar a la Wikipedia que ens hi afegeixin. Malaguanyats “Amics”…, a vegades penso i dic, tot parlant sol i evocant-los de color ataronjat aquella matinada que, mentre esperàvem l’autocar que ens portaria a l’enèsima etapa cap a l’Aneto jo el vaig anar a fotografiar en la seva darrera sortida sobre el Parc dels “Amics” com a patrimoni col·lectiu. En l’assemblea convocada expressament els socis assistents votarien al cap d’unes quantes hores la cessió de tot el patrimoni a un ajuntament que no se’l mereixia i que els excursionistes ja haveím votat que no hi assistiríem ja que donàvem per perduda la votació i no volíem perjudicar encara més la convivència ciutadana, o coses pitjors. La història dirà…, o no?
I ja com a la darrera cabòria que m’impediria centrar-me en l’escriptura tenim la creació d’una empresa artesanal d’elaboració de melmelades: “Aliments Artesans Montserrat Rull”, que tot i que és discreta en dimensió s’ha fet molt gran en qualitat i, el que és més bo, aquesta se li ha reconegut –que és el més difícil– internacionalment. No n’ampliaré detalls que no és el lloc però sí que ho havia de dir per a fer més comprensible que la meva etapa d’escriptor s’hagués d’esperar a què em pre jubilessin del banc i em pogués centrar una mica. En tenia, ja i només 53, acabats de fer.
Em vaig estrenar, finalment doncs, el 2006 amb la publicació de la novel·la “El Pas de Mahoma”. Després vingué el recull de poemes satírics “Poesies per a ben pair”, del 2010. Vaig continuar amb “L’Àngel del Fracàs” publicada el 2012 que és una novel·la històrica sobre la vida del meu pare, voluntari a la Columna Durruti, i que ja he citat a dalt, al començament de tot. El darrer llibre el vaig treure, publicat en català i en castellà, el 2017 i es titulà “NIET, el no de Vasili Arkhipov que va salvar la meva vida…,(i la teva)” i que, actualitzat i traduït també al rus i a l’anglès el publico ara però només a la web. Tant aquest com els altres us els podeu llegir directament o, baixar-vos-els en PDF. I si algun us fa gràcia de tenir-lo en paper en tinc encara algunes existències i, mentre n’hi hagi, els preus serien: 13€ “El Pas de Mahoma”; 10€ “Poesies per a ben pair”; 21€ “L’Àngel del Fracàs”. Cas excepcional son les edicions en català i castellà del dit NIET que considero que us les he de regalar ja que les versions noves, a més d’estar actualitzades, consten de 30 pàgines més, i no estaria be que us els cobrés. Aquestes edicions doncs, us les enviaré en català o en castellà segons em digueu, i si van junt amb la comanda d’algun altre llibre en paper. Representarà que només us en cobraria el pes de més dels ports i que aquests dependrien de la distància on tingueu la vostra residència.
Les Meves Obres
Els meus llibres no son altra cosa que la fixació sobre paper o sobre quelcom tan extraordinari com immens com és la informàtica, de fragments de vida, llargament viscuts i pensats que voldria compartir essent que a mi em van ajudar a ser com soc i a sentir-m’hi be i que potser a tu, lector, també t’hi ajudarien amb més o menys mesura. Només ho podràs saber si els llegeixes…
No crec que triguis gaires pàgines a albirar alguna cosa que ressoni amb les teves pròpies experiències o que hi contrasti tant que t’intrigui i que vulguis treure’n l’entrellat. Et convido a explorar-ho i a fer-te també una mica teu aquest món que m’ha fet a mi i que he recreat per a constància futura d’uns passats i presents prou rars ara.
Benvingut i gràcies si et decideixes a formar part d’aquest viatge!
1. El Pas de mahoma
El Daniel i la Rosa i, molt especialment el iaio Ventura, tenen davant seu un desafiament tan gran com ho és la travessa del Pas de Mahoma per als excursionistes que volen culminar el Pic de l’Aneto. A banda i banda el precipici definitiu i al final del senderó l’alegria, la felicitat…, el Paradís!
Fou al juny de 1842, des del repòs a dalt del cim i reflexionant sobre la dura peripècia d’aquell darrer tram, que Albert de Franqueville, botànic francès i estudiós de la cultura musulmana li digué al seu company de fadigues, el militar rus Platon de Cikhacev, que allò li recordava, com a símbol, la duresa dels preceptes que obliga l’Alcorà a complir als seus fidels…, “si volen entrar al Paradís: un jardí pel qual flueixen rierols i on els esperen milers de verges,” però, potser per l’eufòria del moment no ho recordava, i no l’hi afegí, que aquell cim era també el vèrtex on culminava la Maladeta, la muntanya maleïda per tants accidents mortals que hi havia hagut.
La metàfora tingué èxit quan la comentaren, ufans, amb els companys, en els seus cercles muntanyencs i el topònim es va fer universal.
Els moments culminants de la nostra història s’esdevenen per aquells paratges i els personatges també trontollen entre les dues mateixes paradoxals definicions: el paradís, la felicitat, el cim, la vida o la maledicció, la tragèdia, l’abisme, la mort…
Si voleu fer-hi comentaris us deixo aquest enllaç: https://gerardsalvat.com/contact/
2.Poesies per a ben pair
Pròleg
Diuen que cada llengua te el seu to, la seva cadència. Diuen que cada llengua s’ha de modular des d’un ordre concebut anys ha, des de l’arquitectura mateixa dels mots, dels significats i d’un corpus de paraules que li és propi i que la fa ser i la inscriu en la història com la llengua que és, i no com una altra. Inconfusible. Malgrat tot i tothom. També diuen que totes les persones portem aquesta crida del llenguatge a dins.
I és en això mateix que rau la poesia.
És la llengua la que s’imposa quan escrivim poesia -abans que la idea, abans que el concepte, abans que el significat-. I també quan la llegim: l’ordre fonamental, primigeni, de les paraules en el seguit del vers, el fluir dels sons que les composen. La partitura. Compassada. O no.
I aquest “o no” és el tret que destacaríem de la poesia que estem a punt de llegir: la paradoxa que inclou, el contrast que presenta, l’antítesi que comporta: entre la idea que diu (sentida, lírica, tèbia, poètica) i la manera com ho diu (distanciada, abrupta, freda, teatral).
No són textos d’expressió amable, ni dolça, ni cordial, ni cortesa, ni educada, ni delicada, el que llegirem ara mateix. Ans el contrari. Són textos crítics, reflexius, irats, reivindicatius, irònics, sarcàstics. Cínics, si voleu.
Perquè el Gerard s’acosta als conceptes i experiències personals que vol explicar d’una manera volgudament maldestra: amb trencaments sintàctics, el·lipsis constants, distorsions gramaticals, paràfrasis d’altres textos, digressions i enunciats del llenguatge comú, col·loquial, -vulgar, si voleu-… i aconsegueix l’efecte i el resultat pretès, dissonant, malcarat, descontent.
Són poemes d’idees (més que de paraules) i d’experiència: de la vida, dels sentiments, de les creences, de la política, dels homes i les dones, del veïnatge…, del món, en definitiva. Idees abordades des d’una certa fredor, des del distanciament volgut d’una pretesa anàlisi “científica” de la situació, des d’una continguda catarsi personal i des d’una didàctica elemental (a la manera de Brecht en teatre).
Si els personatges i situacions que es plantegen al text són posats en el punt de mira de l’autor, observats minuciosament, disseccionats i classificats -criticats-; la llengua utilitzada ha d’estar al servei d’aquesta voluntat, i reflectir el dubte, el malestar, l’equívoc, el desconcert, la desorientació, que l’autor ens vol fer arribar.
I aquesta forma contrasta amb el missatge que traspuen: perquè si Brecht és darrere de les intencions, Pere Quart és darrere dels desitjos i sentiments. El Gerard, com Pere Quart, apel·la en els seus poemes a les arrels més fonamentals de l’espècie (la terra i la Terra), als costums que la distingeixen (la intel·ligència, la parla, la capacitat d’organitzar-nos), als enganys (la religió, la política), a la relació amb el món (dialèctica de classes i econòmica)… i, com el Poeta, llença la mirada sobre allò que li importa de veritat, sobre els fets i les coses que desen el sentit del seu existir. I les defensa. I les enyora. I les reivindica.
I aquí teniu el fruit, el resultat: llengua en distorsió i missatge elegíac. Contrast entre forma i fons i, alhora, contingut i continent en harmonia. Impertinència i templança. Voler i doler. Poesia.
I si la poesia es pot pintar o dibuixar, i si una imatge pot valer més que mil paraules, aquí en tenim, amb les il·lustracions de la seva filla Thais, un exemple sencer i sincer i, sense cap dubte, interessantíssim.
La Thais es compenetra perfectament amb la idea del text i li dóna també aquest to irònic i sarcàstic, fotent en alguns cassos, que és la tònica general del recull que segueix.
Isabel Llopis
Si voleu fer-hi comentaris us deixo aquest enllaç: https://gerardsalvat.com/contact/
Per mostra aquest botó.
3. l’ Àngel del fracàs
Pròleg
L’Àngel del Fracàs és alhora una novel·la, una biografia i una crònica, però sempre dintre la veracitat. M’ha convençut molt l’obra. És un text que pot atraure tota la ciutadania. Aquesta esplèndida història -tan reeixida- ens explica coses i successos mal coneguts.
Des d’ella podrem entendre molt millor el que va significar la Guerra del 36, l’atractiu que podia tenir la doctrina anarquista per a una gent -la majoria- sotmesa de sempre, la desgraciada lluita fratricida de les files republicanes, la il·lusionant utopia de la revolució, la nefasta influència de la URSS sobre els governs de la República en guerra, l’ambient d’un poble rural del primer sud de Catalunya en el segon terç del segle XX, etc.
També ens aproparem a la vida d’un poble efectivament singular però també i a la vegada molt representatiu; a les possibilitats d’una pagesia que, si estigués preparada, podria ser positivament imaginativa; a l’ambient de la zona republicana des del poble, des del front, des de la presó de Lleida; a l’exili i el franquisme des del poble, que no és pas un racó de món sinó un bon mirador.
És evident la gran capacitat de l’autor, Gerard Salvat Raull, en dibuixar personatges. En aquest cas, el magnífic retrat del protagonista i fals memorialista (el pare de l’autor) que, si bé parteix de la vida d’una persona que va existir, reclama traça per dibuixar-lo.
Pel que fa a l’estil, l’autor usa un llenguatge excel·lent, viu, directe i autèntic (molt del nostre país de procedència i pertinença). Un gran mèrit rau en que passa d’explicar les coses més elementals o més roïnes de la vida al front i a la fugida per camps a -sense cap sobresalt, amb la mateixa fluïdesa- fer comentaris polítics i fins i tot doctrinals.
Gerard Salvat es permet una llicència, adoptar la veu del seu pare, Joan Salvat. D’aquesta herència intestada, a la banda de la narració purament objectiva dels fets, no s’exclouen els sentiments, ni a vegades els més negatius com l’enuig. Tot i això, el conjunt manté una veu i un fil, gosaria a dir, molt “equilibrats”.
La nostre remesa, la nostra generació nascuda als anys vint, no són aliens ni a les aspiracions ni als fets que aquest llibre hi dóna encara més llum. La història no acaba sempre bé, però s’ha de conèixer. Tot i que soni a lloc comú, és clau no perdre la memòria i, per extensió la identitat -individual i col·lectiva. Publicar L’Àngel del Fracàs és un gest i un esforç personal que honra a l’autor, una obra de proximitat i una aportació molt valuosa a aquest llibre de llibres que és ❝la memòria històrica democràtica❞. Scripta manent.
Xavier Amorós Solà
Si voleu fer-hi comentaris us deixo aquest enllaç: https://gerardsalvat.com/contact/
4.”NIET”
Com a resum i com a prova de que res del que heu llegit o llegireu no és producte de la meva imaginació o fruit del meu fanatisme sobre determinades opcions polítiques ja, tot just arribar de Moscou, vaig buscar un traductor de rus perquè em posés subtítols al documental de l’entrevista que ens havia facilitat la televisió rusa i el vaig publicar. Ho vaig fer en mitjans molt restringits perquè fou a partir de llavors que em vaig dedicar a aprofundir en la meva investigació a fi d’escriure el llibre. Aquesta nota també té per objecte advertir que alguns dels meus comentaris al respecte són deguts a la immediatesa del moment i que, ara, potser els suavitzaria o els explicaria més extensament. Amb tot, recomano molt que el visualitzeu y més especialment pel magnífic testimoni de la seva vídua, Olga Arkhipova.
Aquest reportatge llarg el poden trobar en aquest enllaç en RUS, ENG i ESP al següent enllaç de drive: https://drive.google.com/drive/folders/12IJnKqclZBKCQV9vTn9zIKdVZF6Wcudo?usp=sharing .
Per a visualitzar el reportatge curt subtitulat en RUS, ENG i ESP poden accedir al següent enllaç de drive: https://drive.google.com/drive/folders/1_9nlB9P1eIgjiM66PGNHaVRVk8jaaLJB?usp=sharing. Aquest reportatge dura 4 minuts i només és el que amb motiu del 50è aniversari dels fets del Carib era actualitat la visita d’uns espanyols investigant sobre aquest tema i va sortir a la televisió russa REN-TV.
L’article va sortir a la revista de FUTURE OF LIFE INSTITUTE en reconeixement del que havia fet pel futur de la vida al planeta.
El president del FLI, el cosmòleg Max Tegmark , entrega el premi a Yelena Arkhipova i al seu fill Sergey , dient-los que considera al seu pare i avi, “la persona més important de la història moderna ja que, gràcies a ell, aquell 27 d’octubre del 2017 no havíem de commemorar el 55è aniversari de la 3ra guerra mundial.”
A partir de llegir aquesta notícia a El País, em vaig posar en contacte amb FUTURE OF LIFE INSTITUTE per a felicitar-los per l’elecció de Vasili Arkhipov per al primer premi FUTUR OF LIVE d’una convocatòria anual que pensen prosseguir, a l’hora que manifestar-los la meva satisfacció perquè una Institució de la seva categoria hagi coincidit amb les meves pròpies conclusions fruit de cinc anys d’investigació i que començaren amb la visita a Moscú i la trobada amb la vídua Arkhipova que ja hem vist. Al meu interlocutor, Sr. Lucas Perry, membre del “Core Team” de la Institució, també li vaig dir que el maig d’aquell mateix any havia editat un llibre en espanyol sobre el guardonat i que pensava que potser els podria interessar ja que no veia per Internet que se n’hagués escrit cap altre al mon i que sempre un llibre conté més informació que cap altre medi. També que la modesta editorial on l’havia editat tenia molt poc àmbit de distribució i divulgació i potser ells em podrien ajudar en aquest aspecte ja que alhora compartiríem l’objectiu mutu de que, finalment, Vasili Arkhipov fos conegut i reconegut en l’àmbit on ell va actuar que és el mon sencer. Em va dir que li enviés un PDF i que ja em dirien alguna cosa i així ho vaig fer. Passaren alguns mesos i vaig veure en les comunicacions que a partir de llavors m’anava enviant FLI que convocaven un concurs per a acollir-se a ajudes econòmiques en el camp de la divulgació científica entre les quals hi havia la traducció a l’anglès de llibres escrits en d’altres idiomes. I essent que ja tenien el PDF del meu llibre em vaig limitar a omplir el formulari per a sol·licitar aquesta ajuda i el vaig enviar a l’atenció del Sr. Perry a fi que em fes les gestions oportunes per a que una còpia del llibre s’hi adjuntés i me’l presentés a la secció corresponent i em va dir que així es faria. Va passar un cert temps i per aquestes comunicacions que m’anaven enviant vaig veure que no havia estat afavorit amb cap subvenció però no ho vaig trobar ni be ni malament ja que vaig entendre que de cap manera podia valorar o judicar els mèrits dels altres sol·licitants.
Per tant no vaig fer cap altra mena de gestió fins al cap d’haver-se acomplert un any de la meva tramesa del PDF i en preguntar al Sr. Lucas si m’havia o m’havien de dir alguna cosa sobre el llibre i dir-me que no, que no en sabia res, li vaig canviar la pregunta per “What do I do with the books? Burn I them? I vaig tancar la comunicació suposant que seria definitivament.
I dic que ho suposava perquè vuit anys abans encara no sabia el nom exacte del motiu -i que ara sí que ja el sé- i que no és d’altre que el de “contenido inapropiado” el que s’utilitza per a no publicar les veritats que no els convé als que manen que les sàpiguen els que els creuen i que el que els resulta més fàcil és convèncer les editorials o les grans cadenes de distribució i fins i tot algunes llibreries i que no dic res dels mitjans oficials i de la geopolítica.
És per això i només per això que he decidit que no em gastaré ni un euro en paper ni mig en tinta per a publicar-hi aquest “NIET” basat en informació directa de la Sra. Olga Arkhipova i en documents desclassificats pels governs del EE.UU. alguns d’ells tan clarificadors com els setanta set que vaig rebre del NATIONAL SECURITY ARCHIVE, un annex a la UNIVERSITAT GEORGE WASHINGTON de Washington, el dia 18 d’abril de 2023 els referits a Italia i el 20 del mateix mes, els referits a Turquia on es constata l’incompliment dels acords entre John Fritzgerald Kennedy i Nikita Khrushchev quant a la retirada mútua dels míssils nuclears instal·lats com deiem a Itàlia i Turquia pel primer i a Cuba pel segon, el qual ho va acomplir immediatament i sota l’estricta observació de l’ONU embarcant-los i transportant-los cap a la URSS, mentre que no fou fins al cap de sis mesos perquè Kennedy ho havia de pactar amb l’OTAN, però que no va ser tal com havien quedat els dos presidents ja que l’americà primer va carregar de míssils nuclears Polaris, els submarins també nuclears i del mateix nom com a model, Polaris, i els va fer submergir al mar Mediterrani en estat d’alerta, i amb base a Izmir, per manteniment i descans, que justament és el mateix lloc on hi havia la base dels míssils Júpiter. Fet això varen començar a desballestar els citats obsolets míssils d’Itàlia i de Turquia i als 60 anys justos, el govern dels EE.UU. desclassificava els documents que s’hi referien i el NSA me’ls enviava i jo me’ls llegia i decidia dues coses: Que publicaria el “NIET” a la pàgina web i els documents desclassificats també tot recordant-vos que hi ha un refrany que diu que “Qui fa un cove fa un paner i que no cal dir si és cisteller”.
Per tal de facilitar-vos la lectura i la comprensió del tema, us faig arribar 2 lots dels documents, un rebut el dia 18 d’abril de 2023 i l’altre al cap de dos dies, el 20. La traducció al castellà dels originals és la que em dona la NSA.
Una darrera observació abans que us descarregueu el llibre amb l’idioma que més be us vagi dels quatre. He triat els tres dels països en conflicte al Carib el 1962 i el propi de Catalunya que en no poder-lo traduir a l’anglès al FLI em vaig plantejar que m’hauria d’espavilar en muntar-m’ho jo però que se’m va fer bastant complicat i llarg com també ho seria d’explicar-ho ací i amb la COVIT pel mig que no cal donar-li més protagonisme però que el cas va ser que una vegada tenia les citades quatre versions a punt d’editar a la setmana següent Rússia iniciava la seva “Operació Especial” i em va semblar que no era el moment i que no li vindria d’un altre “lapsus” i a veure si s’aclaria allò tan “especial” però que de sobte em feu recordar que precisament jo al llibre ja ho havia previst quelcom semblant a la primera edició i que no n’havia canviat res amb les traduccions ni en les actualitzacions i que no era altre que una noticia que va publicar El País no se el dia exacte de la primavera del 2014 en que parlant de les manifestacions del Maidan a Kiev uns periodistes nord-americans hi havien reconegut el cap, llavors, de la CIA, John Owen Brenan, i l’havien entrevistat sobre que feia allí i amb evasives per resposta i que el diari, com si fos ara que el tenia a les mans i vaig pensar que li haurien volgut treure importància i ho havien publicat en una mitja columna sobre l’angle de fora d’una pàgina de la dreta. El diari ja no el tinc localitzat i no crec que un dia em torni a caure a les mans ja que com que també li ho havia trobat per Internet a l’hemeroteca de El País no prestaria gaire atenció en conservar-lo. De fet tampoc no deia res encara que l’important era el fet que ningú va de vacances a les manifestacions i que si va a organitzar-les ja no son son vacances…, i que aquestes cabòries les vaig ressenyar al llibre al capítol que llavors estaria escrivint titulat “La Bruta Guerra Freda” (que us el podríeu llegir tot) i sinó almenys les pàgines 83 i 84 . La darrera reflexió és que al cap d’un temps ho vaig tornar a buscar per Internet i ja no hi era i seguidament ho vaig buscar al The Guardian i si que hi sortia.
Lògicament, si hi havia algú que coneixia l’itinerari de visites del cap de la CIA, seria algun infiltrat de la KGB i per tant, el PUTIN, amb la qual cosa l’operació no seria tan especial…, almenys per a ell.
Si volen fer comentaris els deixo aquest enllaç: https://gerardsalvat.com/contact/
5. Forats…i ForatS
Abans que res hauria de puntualitzar que si be surt a dalt com a la 5ª de les meves obres, les altres quatre han estat editades i publicades mentre que d’aquesta només n’hi ha i n’hi haurà trossos que pot ser que al final s’editin i publiquin o no, i que potser no dependrà ni de mi. Que estiguin junts perquè tinguin una correlació cronològica o una mateixa unitat temàtica tampoc. I que més endavant ja trobareu amb més detall que ho comparo a una tela d’aranya que es va anar teixint partint del centre i d’una espiral després de l’altra però que l’aranya teixidora quan hagi d’anar a menjar-se les preses que hi hagin caigut de cap manera ho farà seguint la tal línia sinó que anirà per l’ordre de preferència dels gustos o de les apetències de cruspir-se cada insecte en cada moment.
Així mateix jo, que sota el nom de quelcom tan immaterial com un forat hi podré posar de tot i la mancança de bondat també i que, vistos i comprovats despropòsits com els analitzats al “NIET” com que l’home més important de la història moderna sigui un desconegut que hagi evitat que es polsés un botó dels centenars que n’hi deu haver que ens farien volar pels aires… Forats a la Intel·ligència de l’ “Homo Sa…què? i que no tindré altra sortida que criticar si vull ser coherent amb el que penso però si, amés ho vull ser amb mi mateix crec que m’hi hauria d’anticipar buscant els meus i els dels meus avantpassats i que podria aprofitar el temps pesant i pesat del confinament pandèmic per a reprendre la ordenació dels papers antics de casa que ja havíem començat feia molts anys amb ma mare, llavors amb plenes facultats i que, amb la seva memòria dels fets, alguns viscuts i d’altres transmesos i apresos dels seus pares i avis, m’ajudava a entendre el que aquelles lletres tan enrevessades i aquella escriptura tan complicada no m’acabaven de permetre. Les meves notes de llavors encara eren allí i, com a mínim, em permetrien col·locar-ho tot cronològicament i, així, seguir més fàcilment l’evolució de les històries de cada ancestre que em semblessin interessants.
Agafaria el sistema cronològic de classificar que al banc en dèiem americà, posant d’una tirada les tres inicials del nom i els dos cognoms, seguides de les quatre xifres de l’any, i les dues del mes i del dia i una “/” seguida d’un afegitó abreujat del tema. Així em quedaven agrupats tots els documents de cada persona i situats cronològicament. Així els hi podria tant “treure’ls els drapets al sol” com lloar-los i admirar-me’n i em donaria peu a criticar altres determinats fets de tercers que els en trobés mereixedors. La història ha de servir per a aprendre a repetir les coses bones i ben fetes i a no fer les coses dolentes de qui sigui que les fes, tot i que mai cap descendent se n’hagi de sentir culpable però tampoc vanagloriar-se’n. De cada document n’hi hauria la còpia de l’original i la transcripció a lletra d’impremta a fi de fer-ho més entenedor per a tothom i que també tothom en pogués comprovar tant la veracitat com la mentida. Aquest exercici de passar-ho a l’ordinador i a lletra impresa i a ampliar força aquells traços antics m’ajudava molt a entendre’ls ja que pel context els comprenia el sentit mentre que la lectura directa era tan lenta que quan portava dues línies llegides ja no me’n recordava de com havia començat.
També la repetició d’una mateixa grafia en contextos semblants em permetia sovint copsar el que deia. Amb les abreviacions em passava el mateix… O sigui que, a base de practicar, poques n’he deixat per a, al final, ensenyar-les a un paleògraf i que m’hi faci un repàs i corregir el que calgui que per això segueixo mantenint els originals.
He enyorat, però, la mare i la seva memòria privilegiada i des d’ací reivindico a totes les dones d’abans aquesta facilitat per a traspassar oralment, de mares a filles –o a fills, en el meu cas– aquests fets familiars en els quals –ja ho veureu– escassament se les hi cita i que, per a més INRI no ho podien fer de cap més manera ja que a poquíssimes les havien fet anar a l’escola a aprendre d’escriure i de llegir. Tradició n’hi diu el diccionari a aquesta transmissió dels coneixements per la parla i m’ha deixat ben perplex que ni en els documents de casa –que se’n deien de casa bona, i que ja ho veureu perquè penso transcriure’ls, si no tots, bastants– quan és l’hora de signar al peu, quasi sempre els ho ha de fer algú altre per elles, ja que no en saben.
I, tornant als documents, sapigueu que el més antic que tinc aquest any ha fet els 304 anys ja que és del 10 de febrer de 1721 i que es refereix a un censal: “constituït per Tecla Manalt, viuda deixada d’Honuphrio Manalt, “pharmacopeda” (apotecari) d’Alforja, en pagament per raó dels Capítols Matrimonials de la seva filla Maria Isabel que ha contret matrimoni amb el també apotecari de Mont-roig, Rafael Gombau, “en no tenir -escriu- ni diner, ni or, ni plata que sian suficients”.
I, si aquest és el més antic, em quedava sesnse saber ¿quín era el cognom de soltera de la Sra. Tecla? Ja deia que escassament se les cita- i també ¿des de quan que hi havia l’apotecaria a casa nostra si tampoc no en sabia ni quan s’havia mort el seu marit? Calia, doncs, anar més endarrere però resultava que els Registres Civils, ¡i tot! ho havien cremat els carlistes al mig de la plaça del Mercadal –que ja veurem més endavant amb detall–, i que si volia les dades havia d’anar a buscar-les al Registre en Línia de l’Arxidiòcesi de Tarragona.
Tot el que hi vaig trobar -i hi he anat trobant- i la persistència de la pandèmia va fer que d’un petit endreç de documents de casa –que també els vaig fer específicament i que ja he dit que en compartiré els que cregui que puguin tenir interès públic–, me n’hagi anat a buscar i remenar tot el que m’ha semblat que em faltava potser perquè s’hagués cremat al Mercadal o se n’havia oblidat algun detall, o potser manipulat l’explicació, o qui sap si mai no va ser i es donava per cert, o era cert i era important i -paradoxalment- ningú no ho sabia. En definitiva, que em vaig confirmar en que els diria “forats”, de moment, a tot el que no li trobés coherència. Si després li trobava alguna explicació l’exposaria i que el lector l’accepti, si vol i, si no, que n’hi busqui una altra paraula o una altra explicació que li “quadri” o li agradi més. En el fons, aprofitar aquestes incursions cap al passat per a mirar de trobar-hi, si no totes, algunes de les raons, causes o culpes de que ara ens toqui viure un present tan poc esperançador.
Per a equilibrar però la negativitat d’aquest termini també n’hi diré “forat” a qualsevol finestra que il·lumini un quarto fosc i al clot o galeria que s’ha de fer perquè hi arribi la llum a allò que algú hi va amagar, fos per vergonya, per abús o per delicte, i evitar-ne la pena. A la coberta del llibre aquests conductes que busquen la llum i les veritats els he pintat en blanc i els altres en negre. Ja ho veureu de seguida però abans…
Una nota prèvia
Ací comença la segona pujada de dades però, sense avisar pel Facebook ja que sembla ser que l’empresa em va esborrar i que ara hi ha algú o alguna un intrús/sa que ocupa el meu lloc però que a mi ja em va be perquè tampoc el feia servir. Disculpes demano a tots els meus teòrics amics i teòrics seguidors de temps passats, tant els uns com els altres i només per culpa meva absolutament inactius, ja que ¿com es pot ser amic d’algú que com a màxim et felicita pel “cumple” i com es pot seguir algú que està aturat? La disculpa és que vaig estar molt de temps preparant quelcom que volia que fos interessant per a contar-vos i que consideréssiu que valdria la pena de seguir-ho llegint i de compartir-ho, si hi estàveu d’acord es clar, i de dir-m’ho i aclarir-m’ho, si no.
Quant als que us vaig donar l’enllaç personalment a títol de presumptes criticadors benignes i consellers desinteressats, però que poca cosa heu tingut per valorar ja que de seguida va començar la maleïda guerra a Ucraïna i els meus plans començaren a desgavellar-se ja que incloïen la imminent publicació del “NIET” en rus i en anglès, juntament amb les segones edicions en català i en castellà, actualitzades al temps real. Tot això se’n va anar en orris ja que em vaig quedar estupefacte i em vaig sentir incomodat –per emprar paraules circumstancials però que completaré de seguida en la Introducció.
També hi va ajudar ¬tot i que d’entrada, com heu vist, n’hagués estat l’incentiu principal envers l’escriptura– les excessives giragonses de la pandèmia i la poca intel·ligència a nivell global que em recordava allò de “matar mosques a canonades i elefants amb perdigons” però que ací es definia per la infinitat de sistemes per a acabar (es veu que matar no és la paraula adequada ja que els virus no tenen vida) amb un mateix minimíssim virus.
Tot això em feia entrar en llargues etapes de desconcentració i d’ensopiment. Potser els que ja us hagueu llegit el que pretenia –i encara pretenc fer– entendreu millor com n’era de complicat de portar-ho a terme en aquelles circumstàncies i que tots plegats disculpareu que se’m paralitzés el projecte. Permeteu-me, doncs, que passi a la citada
Introducció
per l’agulla de la xeringa del Josep Mª Duran al cap d’amunt del meu braç esquerre i a través de aquell minúscul “forat” m’introduís a la sang i a tot el cos una sisena part d’una ampolleta de la vacuna de la Pfeizer i que allò representava que a partir de llavors ja tornava a tenir FUTUR i que s’havien acabat els mals auguris de ser, la nostra, la quinta amb més percentatge de defuncions del panorama mundial. Aquells mil·límetres cúbics eren com la pluja a l’estiu; com un raig de llum en la foscor; el senyal del camí perdut o com la clau de volta de l’estructura que suportarà tot el meu proper temps.
En això estaven distretes les meves cabòries quan el Josep Mª, eina en ma ja desintroduïda, m’ha recordat la importància d’aquella data: Era el 14 d’abril de 2021.
-“Sí, –li he dit– justament avui fa 90 anys que es va proclamar la Segona República”.
-“I tant que sí. Així que en pots tenir per sempre un bon referent per a recordar-ho junt amb la bona nova de l’obtenció de l’esperada protecció per al Covid-19.
– I tant que sí, també, i a agrair-t’ho a tu per la part que et toca!
Ves per on, les meves cabòries de futur es veien reforçades per un referent de passat. I és que sempre necessitarem saber com havia estat alguna cosa per a millorar-la si ja era bona o corregir-la o substituir-la, si no ho era gaire o era dolenta. El present és el més curt que hi ha. Quan l’anomenes, el “pre” ja es pretèrit i del “sent” només te’n queda la “t”. No val com a fonament d’un projecte. En canvi el passat no s’acaba mai i hi ha tota mena de models i pots triar en quin fixar-te i en com millorar-lo o en com compartir-lo per a, entre diversos, analitzar-lo i ubicar-lo a les actuals circumstàncies, que aquestes sí que tenen una certa continuïtat: els darrers dies; les darreres setmanes; el darrer mes, ens poden servir. La darrera república? Quina, la de fa 90 anys o la dels quatre segons del president de Waterloo? Doncs, justament, ni l’una ni l’altra si les hem de jutjar pels seus resultats. La causa, la mateixa: menysvalorar l’enemic o sobrevalorar-nos els propis, que torna a ser el mateix, o fer distincions entre propis i estranys poc o gens coherents. En això darrer és on m’estendré més i donaré dades prou antigues, molt certes, molt comprovables, prou imparcials i, per sobre de tot, no manipulables.
No s’ho podia però, de cap manera imaginar el Josep Mª ni tenia jo, enmig d’aquell vertigen vacunador, ni la mil·lèsima part del temps que necessitaria per a explicar-li la quantitat de coses a mig fer que durant tot aquest temps passat tan estrany havia anat deixant aparcades en carpetes i disquets primer, però que, des d’alguns mesos ençà les tinc, simplement, a la meva pròpia memòria de pasta de cervell de tota la vida. I tot per motiu d’aquest pessimisme creixent sobre el meu propi futur. Ni m’hi volia il·lusionar ni hi volia perdre el temps escàs que em pensava que em quedava. 76 espelmes havia bufat aquell passat 16 de setembre de llavors, el 2021, i sentia que ho deien i que ho repetien en totes les estadístiques que, a nivell mundial érem els de la meva edat els que teníem més números d’aquella anti-loteria tan absurda i cruel. Vaig arribar a pensar que era per a tranquil·litzar a la resta.
I, potser alguns ja ho haureu endevinat: una d’aquestes coses a mig fer era això que teniu a les mans o que us mireu a la pantalla. Feia temps que em rondava pel cap fer un relat en forma de tela d’aranya on les papallones de tots colors i les mosques i d’altres insectes enganxats fossin les coses a contar però que no tinguessin cap –o molt pocs– lligams cronològics entre elles. Seria com si tots els temes estiguessin en un mateix pla i que jo hi podria anar de l’un a l’altre com fa l’aranya amb les seves tites, o sigui directament a través de l’entramat de la tela, no pas seguint-ne el fil tal com l’havia teixit. No hi faria res quant temps hagués passat des que van quedar enganxats o enganxades a la trampa ni que hi haguessin caigut més cap al centre o més cap a les vores. Tots serien insectes, malgrat les variades espècies i podrien ser lletjos i bruts com les mosques, dolços com les abelles o de colors vius i encara bellugant com la bella papallona que hi acabés de caure llavors mateix i encara, inútilment, forcegés per evadir-se’n.
Molt temps abans havia pensat que havien de ser també coses casuals, no pas buscades o, si buscades, que no tingués importància que la troballa no fos l’objecte cercat inicialment, sinó un altre, més bo o més dolent, més petit o més gran però que, si possible, inclogués l’incentiu de la sorpresa. Al llarg de la meva vida me’n sortien un munt de coses d’aquestes i fins i tot us diré que el primer esborrany el tenia quasi enllestit a partir d’unes notes escrites immediatament després de que em passés ja que no és que s’hi basi. És un fet real de mig segon de durada. I ja que he escrit tant no me’n queda d’altre que reproduir-lo. Era la que hauria titulat: “MIG SEGON SOTA L’OMBRA D’UN ZEPELI”, un fet viscut, real, de conducció automobilística ràpida i precisa, no pas de velocitat pura i simple, ni d’acrobàcies, ni de rècords batuts. És el que segueix:
“En observar des del meu cotxe en marxa per l’autovia de Tarragona un zepelí que aparegué volant sobre l’horitzó en direcció cap a l’interior, cap a nosaltres i, endevinant-li, en un càlcul mental instintiu i intuïtiu, per on sobrevolaria la carretera per on circulàvem i, volent sincronitzar-ho, o més ben dit, sincronitzar-me a la seva velocitat atenent als diferents trams de distància de cadascú al lloc prefixat, ell però en línia recta i jo havent de seguir tot un itinerari de corbes més o menys suaus a l’hora que avançar tots els cotxes que hi circulaven! No et dic res la panoràmica que se’m presentava i els que hi hauria d’avançar reglamentàriament –que si no no s’hi valdria– com tampoc s’hi valdria passar-me de la velocitat establerta de 100 k/h en més d’un 10%!
Era qüestió de provar-ho i vaig pitjar l’accelerador fins que el cotxe va agafar la dita velocitat, que no era res de l’altre mon per a un BMW 320 però suficient com per superar la mitjana dels concurrents, tots a la dreta i jo pel carril que tocava, còmodament. La veritat és que em va semblar que anaven una mica adormits i vaig pensar que devia ser que era dilluns i encara bastant dematí. Res d’estrany tampoc si també ho feia el company Ramon –que no us he presentat, però que és un amic de tota la vida i a més el paleta que li fa les obres d’arranjament del pis a la meva filla Thais, i que, precisament, estàvem anant al Leroy Merlin per alguns materials que ens feien falta. No li’n diré res d’això que estic fent –vaig pensar– no fos cas que s’espantés o que em distragués de la meva concentració si li havia d’explicar tot… De seguida vaig passar els dos o tres grups que anaven com en caravana i a partir d’aleshores l’autovia ja va ser tota per a mi sol. Va ser només llavors que vaig veure que m’havia sobrepassat un xic el 10% citat i em vaig posar i mantenir altre cop a 109 només fins a tenir bastant clar que aquella enorme botifarra de gas, imprecisa de colors pel contrallum del Sol que li guaitava per darrera i nosaltres ens estàvem apropant en la mateixa cadència al lloc pressuposat i que, aviat em tocaria aixecar el peu si no volia haver de frenar a darrera hora. I, així, amb aquest estira i arronsa em vaig mantenir fins que als darrers moments vaig tornar a accelerar i ara posant-me exactament als 109 ja que endevinava que em portarien –i que així va ser– a creuar-nos i a confondre’m amb la seva ombra quan passaria per sobre meu i l’autovia enmig d’un cúmul de sensacions tals com: les del vent a la cara, les del soroll rabiüt del motor del BMW, les del brogit del vent sobre la lona i, finalment, les vibracions de les hèlices gegantesques a sobre meu que les sentia però no les veia… Va ser llavors que hi vaig afegir les del meu bruel de satisfacció, aquell IIIIIIUUUUUUPPPPPPIIIIIIIIII interminable alhora que deixava una ma del volant, l’esquerra, i hi treia el braç per la finestreta i l’aixecava i saludava d’esma els de la cistella de dalt a l’hora que els deia ADEEEEEEEEEUUUU puix que, anant en direccions quasi oposades, l’espai que ens separava creixia molt de pressa o així era com m’ho havia d’imaginar. Era aquell mig segon que en un “plis-plas” m’havien desaparegut definitivament del camp visual i…, de la meva venturosa proesa.
I fou just llavors que el Ramon, empipat per haver-lo despertat i veient-me amb un braç a fora i conduint a aquella velocitat i amb una sola ma em preguntava a crits si estava boig, o més aviat ho afirmava clarament, tot dient-me:
–Què fas, boig? Conduint amb una sola mà i cridant com si t’hagués tocat la rifa o estiguessis sonat!!! A què cony juguem????
–Acabem de passar per sota l’ombra d’un zepelí, Ramon. Si et gires cap endarrere…, dalt a la teva dreta encara el veuràs. Mira-te’l tu…, que ara a mi ja m’és impossible i digues-me si encara ens estan saludant… I calma’t que després t’ho explicaré de “pé a pa”.
I, per a despistar:
-¿A quina hora te’n vas anar a dormir tú, ahir, dormilega, més que dormilega?
–No em maregis en quina hora me’n vaig anar a dormir que no n’has de fotre res i sí que veig que fan anar els braços aquells de la cistella però això no vol dir que ens saludin a nosaltres…
El que se és que m’has fotut un ensurt de cal Deu i que em pensava que ens la fotíem. D’això em queixo. Podries haver avisat…
I, sí, l’hauria d’haver avisat i, amés, ara tindria un testimoni de tot el que he dit i de que no havia fet infraccions ni temeritats i ara no el tinc…, però potser no tindria el testimoni perquè no m’hauria pogut concentrar tan bé i hauria fallat, hauríem fallat els dos, vaja, ja que no hauria pogut compartir amb ell totes aquelles dades que m’arribaven per la vista i l’oïda però també pel tacte de les mans i dels peus com si fos una peça més del BMW. I ¿com li explicava on era el punt on jo havia previst –ja des del primer moment!– que ens creuaríem?
Hauríem fallat, segur, i l’únic que hi puc afegir és que, en una altra ocasió semblant ho compartiré amb qui m’hi trobi i, si em surt bé us ho explico i si no, no.
Ací dono doncs per acabada aquesta expedició d’algunes neurones meves cap al sector del cervell de les “casualitats” per mostrar-nos tot això –a mi també– que ja ho tenia molt oblidat i que m’ha agradat de recordar-ho ja que ha estat quasi com tornar-ho a viure. Va ser i ha estat molt bonic, però també molt curt, massa curt i massa irrepetible en un mon tan mecanitzat, tan monòton i previsible i de cada dia més poc original… Una sèrie més d’aquestes de ficció inacabables però posada a la realitat del “copiar i apegar” del dilluns al divendres i de l’altra per als caps de setmana… I que jo vaig trencar llavors i que he tornat a trencar ara encara que hagi estat només per aquests quatre o cinc minuts que n’ha durat la lectura.
I, tornant als “forats” que vull que li’n facin de substitut i que com a mínim seran més compartibles ja que n’hi ha per tot arreu i de totes menes i molt més abastables i manejables que els zepelins: ¡el primer i el darrer que veig de tan a prop en tota la vida! I que si per aquelles coses ara m’hi trobés de nou, amb el que em queda de vista no crec que l’albirés tan aviat i que pogués fer-li tot el seguiment que li vaig fer llavors. Passa, però, que quan el màxim és molt poc, poquíssim és molt, i que el que em caldrà fer ara és via en aprofitar tot el temps i totes les facultats que em resten per a endegar aquesta nova i complicada recerca de tants quants més pugui d’aquells buits que haurien d’estar plens, d’aquells silencis enmig de clams, d’aquelles lògiques tanmateix absurdes… D’acabar de llegir coses com que en els darrers 10 anys s’ha fos (Hem fos!) el 90 per 100 del gel a l’Antàrtica i de veure’n els vídeos dels milers de pingüins Emperador, tan simpàtics ells i graciosos, que s’extingiran per no tenir on covar els ous que en continuarien l’espècie. I assimilar-ho a totes les branques mortes i seques dels avellaners dels meus trossos que des de tants anys havien cultivat els meus rebesavis i des qui sap quantes generacions… El mateix que els passa als veïns del terme i als dels termes veïns i a quasi tota mena d’arbres, també als més durs i feréstecs dels boscos que tampoc cap no en quedarà si el clima no torna a canviar i torna a ploure més i a fer menys calor…, ambdues coses absolutament impossibles ja que el clima és quelcom que es comporta en conseqüència amb uns determinats condicionants físics des de sempre estables i que els hem alterat per la crema compulsiva durant els darrers cent i pocs anys de milions i milions de tones fòssils de combustible. Vegin els documents desclassificats de data 6 de juliol de 2023 referits als 50 anys d’excuses dels EE.UU. a les queixes del països subdesenvolupats i sabran perquè…
Llegir/baixar document següent…
Sóc i em sento viu gràcies a la vacuna que deia però el darrer que faré –¡ho puntualitzo d’entrada!– serà agrair-li-ho a la multinacional farmacèutica que l’ha fabricada. No l’he escollida jo –ni podia fer-ho– ni tinc dades suficients per a saber quina de les multinacionals és la menys insolidària de totes, tot i que sí que sé que, si són on són, és perquè s’han aprofitat, cadascuna en la mesura de les seves capacitats i manyes, del sofriment dels malats tot planificant més bé com treure’ls-en més rendiment (suc seria, òbviament, inapropiat per a molts d’ells que estan amb la pell i els ossos).
Que li ho expliquin al CEO de la Pfizer, Albert Bourla que tan finament se’n “bourlava” dels que se’l van creure i li van comprar accions durant 5 hores de forma esbojarrada i obsessiva. Les 5 hores justes després que anunciés per la TV que ells, PFIZER, eren els primers en assolir l’eficàcia exigida pels organismes sanitaris oficials del país, USA, i que, volent emular a Neil Armstrong, afegia: “Avui és un gran dia per a la Ciència i per a la Humanitat”.
Amb arguments així –com podreu suposar– es van disparar encara més els preus de les tals accions, fins que, al pic d’aquell vertigen, el Sr. Bourla es venia tot d’un cop, el 60% de les seves i com no podia ser d’altra manera, quan els del “parket” se’n van adonar de la jugada, cuita i corrents també tots a vendre-s’ho tot i, en pocs minuts de caiguda en picat (aquests no els tinc comptats), les Pfizers arribaren molt per sota del que estaven en el moment de l’anunci televisiu.
Visualitzar article a la Vanguardia ( fent clic aquí! )
¡Mai tantes boques obertes de decepció havien mostrat “forats” tan profunds esòfag i budells avall fins al “forat dels forats” –del que no en dic el nom però tots l’endevineu!
Albert Bourla va demostrar així al món quins eren els seus ideals vertaders i el que li importaven els seus clients i les llurs saluts i la de la humanitat en general que, cínicament utilitzava, remembrant-ne la petjada del Neil més famós del món, sobre la sorra de la Lluna.
És clar que ell no va matar ni deixar morir a ningú, com fou el cas de la que tots sabem i que hem sofert en pròpia carn o en la de familiars i amics. Sí, la nostra AstraZeneca, a aquest mateix costat de l’Atlàntic, va optar per no complir els compromisos d’entrega pactats i signats amb la Unió Europea, que li havia aportat –¡a més!– importantíssims fons per a la investigació. Per tant, tot i que a mi personalment no m’afecti, tampoc no seré traïdor a tots els que van morir per no tenir a temps les vacunes que els hi tocaven per l’edat i que els seus representants polítics prou que els les havien reservat. No m’estaré de dir que van, simplement, desaparèixer per un “forat” mentre que aparegueren per un altre a Israel i sobrevalorades com per art de màgia. Però no era ni art ni màgia sinó el “forat” habitual en aquest món especulatiu en el que, el benefici immediat i a costa del que sigui és el que sempre mana i funciona (o “desfunciona”) o és bo per a pocs i dolent per a la resta. Després ja compraran voluntats per a evitar les seves responsabilitats i segur que encara els quedaran bons beneficis a la butxaca. El més interessant d’aquesta pandèmia és que ha mostrat a qui ho ha volgut, o sabut veure, el nivell d’ètica de cada dirigent, polític i econòmic, a l’hora de prioritzar o bé el dret a la vida dels ciutadans, el primer dels drets humans, o el propi i exorbitant benefici. De fet, la mateixa pandèmia o, més ben dit, que aquest minúscul virus s’hagi convertit en pandèmia és fruit de les incoherències i de les prioritats miops dels que marquen els cursos dels esdeveniments i que tenim la resposta als gràfics de les (de moment quatre) diferents crisis en els diferents escenaris: per ciutats, per comunitats autònomes, per estats i, mundialment. Si es tractés de conduir un vehicle –per no sortir-me de l’anècdota anterior–es podria condensar en que, cada vegada, i en cadascun dels supòsits, s’ha arrencat i accelerat quan el semàfor només estava en groc. I que no n’hem après res per a la següent davallada.
Si algú s’ha esgarrifat amb la meva aventura de passar com un esperitat per sota l’ombra d’un zepelí, s’hauria d’estirar tot els cabells del cap davant de les mortaldats que han causat aquests ineptes impacients. Malauradament, potser no es pot lluitar contra determinat virus abans que aquest aparegui però sí que crec que s’hauria hagut de tenir previst un protocol d’actuació per a quan n’aparegués algun de característiques semblants o aproximades ja que, pel que hem vist, moltes de les mesures preventives a prendre entraven en el camp del sentit comú amb el denominador comú de l’aïllament que només necessita espai. I si aquest protocol no existia, s’hauria hagut de establir tan bon punt com l’organisme especialitzat de l’ONU, l’OMS, qualificà la malaltia com a PANDÈMIA, tot dient:
Ginebra 11 de març de al 2020 (OMS) – El director general de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el doctor Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha anunciat que la nova malaltia pel coronavirus 2019 (COVID-19) es pot caracteritzar com una pandèmia.
“L’OMS ha estat avaluant aquest brot durant tot el dia i estem profundament preocupats tant pels nivells alarmants de propagació i gravetat, com pels nivells alarmants d’inacció. Per tant, hem avaluat que COVID-19 pot caracteritzar-se com una pandèmia “, va afirmar.
El director general de l’OMS va considerar que “pandèmia no és una paraula per utilitzar a la lleugera o descuidadament. És una paraula que, si s’usa incorrectament, pot causar una por irracional o una acceptació injustificada que la lluita s’ha acabat, el que porta a un patiment i mort innecessaris “.
Ha indicat que “descriure la situació com una pandèmia no canvia l’avaluació de l’OMS de l’amenaça que representa aquest virus. No canvia el que està fent l’OMS, i no canvia el que els països haurien de fer”. En aquests moments hi ha més de 118.000 casos en 114 països, i 4291 persones han perdut la vida.
“Mai abans havíem vist una pandèmia provocada per un coronavirus. I mai abans hem vist una pandèmia que pugui ser controlada, al mateix temps”, ha manifestat.
L’epidèmia de COVID-19 va ser declarada per la OMS una emergència de salut pública de preocupació internacional el 30 de gener de 2020. La caracterització ara de pandèmia vol dir que l’epidèmia s’ha estès per diversos països, continents o tot el món, i que afecta un gran nombre de persones.”
I no diu res més i, al meu humil entendre i vistes les conseqüències, quedant-se curt a més no poder. La paraula s’hauria hagut d’escriure amb majúscules, negreta i subratllada i dita i repetida fins a l’extenuació però, a més –i això és l’important– s’havia d’actuar ràpidament, unificadament i permanentment en el marc de l’ONU, però com a Assemblea General sobirana sense tuteles i sense vetos del Consell General de Seguretat, ni línies vermelles, ni interessos econòmics, ni competències entre blocs. S’havien de reunir extraordinàriament via personal si era possible o telemàtica si era més prudent, tots els presidents de tots els països del món, els científics i metges especialitzats, tots els laboratoris farmacèutics, i representants de tots les altres activitats necessàries per a establir el Protocol Únic d’Actuació que deia, i un Laboratori Únic d’Investigació, format pel bo i millor de cada laboratori privat que en volgués formar part i establint-se les compensacions adequades però prohibint-ne patents particulars de descobriments fets en comú. Els casos citats de Pfizer i AstraZeneca, i d’altres, de totes les maneres possibles s’havien d’haver evitat. Davant la vida possible o la mort evitable de tants milers de persones i de perjudicis tan grans a l’economia global, el Principi tan pervers del Capitalisme (per a mi malentès Capitalisme): Benefici Immediat (sense cap reflexió sobre els perjudicis directes posteriors) en el cas de la Covid-19 havia d’haver estat totalment proscrit. Un mínim de sentit comú ens portaria a acceptar que davant d’un únic virus hi havia d’haver hagut una única tàctica per a combatre’l tot i que aquesta tàctica variés constantment i segons les diverses mutacions als diversos llocs. Una sola instrucció sortiria d’aquest Laboratori Únic per a cada cas i lloc, i d’obligat compliment per a tothom i per sobre de lleis i constitucions de cada estat. Instruccions a molt poc termini i permanentment revisables d’acord amb els resultats i les experiències, però que aquestes revisions afectessin des del primer moment a tots els grups de persones amb igual tractament i igual resposta. De la mateixa manera, qualsevol canvi o mutació en qualsevol lloc del planeta hauria de ser estudiat per la cúpula d’aquest Laboratori Únic però sense deixar el seguiment directe des del lloc afectat i compartint immediatament cada novetat. Quant a la cobertura de totes les necessitats tant de cura dels afectats com de protecció i prevenció dels equips mèdics i a la resta de la població, hi hauria hagut d’haver un repartiment de tasques adaptades a les possibilitat de cada país amb exigència d’unes mateixes característiques i d’un mateix nivell de qualitat per a cada cosa concreta. També un “quid pro quo” pel que entre països es poguessin fer intercanvis (vull dir que una bata fos equivalent a 10 mascaretes, per exemple, i que cadascú s’especialitzés en el que li fos més favorable). En fi, simplement donar tot el sentit i significat que te la paraula PANDÈMIA i, sinó perquè la deien en el seu manifest (que he reproduït) de l’11 de març 2020 a Ginebra i de cap manera permetre que multitud d’actuacions diferents provoquin multitud de mutacions diferents degudes a causes impossibles de discernir de tan diverses com son les dites causes i els seus orígens. Per primera vegada a la història els quasi 8.000 milions d’habitants del planeta hauríem pogut ser els elaboradors i a l’hora els destinataris de tots aquells productes indispensables per a lliurar-nos del contagi o curar-nos la malaltia si ja l’havíem agafat, sense que ningú, per un “forat”, n’hagués pogut treure benefici aprofitant-se de la tragèdia generalitzada i de totes les males arts inclosos jocs bruts i espionatges de caire empresarial però també segurament polític que mai no sabrem ni ens podrem imaginar. Tot s’hi val per a arribar el primer a la meta i, com hem vist per un forat, per a aprofitar-se’n quan es dóna el cas.
No us he dit que tot això ho he resumit de tot el que havia pensat i rumiat durant els molts dies i setmanes passades i ja retornat relaxat a la sala d’espera. El procés estricte de la meva vacunació no ha durat ni un minut i ja us he dit que ha anat d’aniversari de la República. De seguida després de mi ha entrat l’amic Eduard Moragas i a l’altre minut el Jacint Salvadó i la seva dona, la Roser Juncosa que n’hi han estat dos de minuts. Em sembla que en cinc minuts hem passar els sis. Els 70 graus negatius de la vacuna no permeten digressions ni distraccions si se li vol mantenir l’efectivitat.
És curiós que ara siguem els mateixos que fa no res i tots tinguem un altre aspecte. També el senyor i la senyora que m’han precedit i de qui no recordo per quins noms els ha cridat el Josep Mª Duran ni tampoc haver-los vist mai pel nostre poble, però és evident que si eren allí és perquè els hi tenim empadronats. El ritual, ens explica ara el practicant, és que, al grup de 6 per xeringa, ens toca esperar un quart d’hora per a afrontar possibles efectes secundaris –molt poc freqüents segons ens diu– i que si no hi ha res de nou ja ens en podrem anar cadascú a casa nostra ja que ell n’ha de vacunar mitja dotzena més i que, si tinguéssim molèsties…, que ens prenguem un Paracetamol…, ¡d’1 gram!.
Així que, visiblement eufòrics, els quatre del poble aprofitàrem aquell interval rememorant encontres passats però que sembla que ben aviat ens atrevirem a programar-ne de futurs. També s’hi apuntaren l’Arcadi Llussà i la Conxita que sortien en aquell moment de la visita de la metgessa Taverna, i que com que som tots de la mateixa anyada i, per tant companys de molts anys d’excursions, tiberis i festes, i tots plegats, a més, entusiastes fervorosos dels inacabables acudits i de les fabuloses maneres de contar-los de l’Arcadi, vàrem prometre’ns de quedar –quan estiguéssim tots vacunats i revacunats, també amb la següent dosi– a poder ser en un bon restaurant i amb un bon plat davant fumejant saboroses aromes. I si allí es manté aquest optimisme a veure si som capaços de programar alguna nova excursió. Seria un bon senyal de que aquest malson s’hauria acabat… ¡I és que ja n’estàvem fins a més amunt de la coroneta –va dir no se qui– de la pandèmia dels collons…, i de “l’antipandèmica” manera d’afrontar-la de tots els dirigents polítics i de totes les multinacionals farmacèutiques! (més o menys el mateix que pensava jo i referia feia uns moments però que ho va reblar dient: “¡Sembla que només vagin, uns a guanyar vots i els altres a guanyar diners.” Evidentment que amb un quart d’hora no n’hi va haver per a res per discutir d’aquest tema i que aviat “el Practicant”–que, finalment, el poso com se’l coneix popularment al poble, va fer entrar l’altre grup, cosa que significava que havíem de pirar.
Ja dret i al rebedor i esperant que els companys s’apropessin per a marxar junts, observava amb retrospectiva com cadascun dels nous entrants es col·locava al lloc exacte on havíem estat nosaltres i sota cadascuna de les 6 enormes fletxes enganxades a la paret que –ara és quan me n’adono més bé– ens apuntaven directament al clatell. Vaig fer càbales sobre la potència d’aquelles fletxes per a traslladar-me des de les altures totes aquestes cabòries que he anat referint però vaig decidir que no hi tenien res a veure ni cap mèrit. I és que només eren les gotes de la Pfizer que m’havien deslliurat de la por i que, com a Superman quan es lliura de la kriptonita així jo em sentia de poderós per recordar el que deien les primitives notes que sota el títol de quelcom com ara: “El llibre dels forats” havia desat no sabia on i que ara ja no em preocupava. Potser tot serà més nou i més optimista i més real també…, com aquella llumeneta que a vegades es veu des del fons del pou del pessimisme derrotat…
¡Ah! Amb tot això i les presses, tampoc a ningú dels vacunats se li va ocórrer de crear un grup de WhatsApp per a, si fos el cas, comentar les possibles molèsties. Un altre “forat”, virtual aquest, per on s’escola bona part de la vida de molta gent de dits agilíssims i neurones no tant!
Passant del 90è aniversari
Total que cadascú cap a casa seva i jo també però passant per la Plaça del Mercadal on rememoraré els 90 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, un dia de glòria i alegria preludi però d’una de les èpoques més dramàtiques i tristes del nostre país es miri des de la part reduïda a Catalunya o des de la compartida d’Espanya. Dues realitats unides des de molts anys per una història comuna forjada entre tots i amb avenços i retrocessos i amb lluites i pauses de pau. Un dels primers avenços que en pervingueren, després de molts anys de reivindicar-lo, fou l’assoliment de l’Estatut de 1932 al cap d’un any i mig d’aquella data. Potser només per això hi podria haver hagut alguna quadribarrada en algun balcó però quan he vingut aquest matí a vacunar-me no n’he vista cap pels carrers que he passat i ara faré una mica més de volta i passaré pel Carrer Nou a veure si hi ha més sort. Cap ni una fins a l’Avinguda de Catalunya i tampoc en veig cap ni a dreta ni a esquerra quan la traspasso. Arribo al inici de la Baixada del Xalan i allí me’n recordo que a la primera casa de l’esquerre el pare em va dir que hi havia el local de la CNT i m’hi imagino que potser estaria obert llavors però que més aviat en passarien una mica ja que ells no estaven per partits ni per governs i que l’Anarquisme volia la llibertat total de l’individu…, i segueixo avall i al racó a l’esquerre trobo Cal Servereta, un dirigent del Comitè que, paradoxalment, hi va acollir durant la Guerra Civil al rector del poble, mossèn Joaquim Girona, d’amagat de la resta de dirigents, però no de tots ja que, quan hi va haver certs dubtes sobre la seguretat del lloc el mossèn deixà aquell amagatall i se’n va anar a la casa d’un altre membre del Comitè, del que no em cal dir el nom ja que no és a la ruta que anem seguint. Així que faig dues passes més i em trobo a Cal Rave, d’una gent molt religiosa on, mentre hi va ser al costat el capellà, cada diumenge hi anava a dir la missa només fent aquestes dues passes. Més complicat ho tenien els beats i beates que hi assistien ja que hi havien d’entrar quan no els veiés ningú o no hi entraven i passaven dissimuladament de llarg si hi havia algú que els pogués denunciar. No oblidem que al capdamunt del carrer us he dit que hi havia, la CNT, que també era un problema o perill a considerar. Deixo ja aquest tram de la ruta tan diversament aprofitat políticament i de seguida em creuo amb el Passatge 11 de Setembre i la Placeta del Condó (abans l’Hort del Portuguès) a la dreta i amb la Placeta dels Aiguats de 1994 a l’esquerre. Famosos els aiguats pels seus 403 litres el 10 d’octubre, dia de Sant Tomàs i perquè s’enduren la casa on hi ha la tal placeta a més d’inundar el cementiri i molts desastres arreu del terme. Ja veig enfront la Plaça del Mercadal perfectament solellada i contrastant amb la foscor de l’estret carreró que m’hi porta i, just arribar-hi, la mirada se me’n va anar a enfocar automàticament el lloc on em van explicar que havia anat a parar el retrat de l’Alfons XIIIè llençat per l’alcalde des de dalt de la finestra i on la gent el va trepitjar i ultratjar tant com va voler. Me l’he imaginat a dalt a l’Anton Mariné, l’”Anton Pep” de renom de la casa, en l’eufòria d’aquell moment i rebent els aplaudiments i els visques de la gentada però, també, en un repent, en la mala sort que tingué d’haver hagut de dimitir d’alcalde “por un asunto de aguas”, segons diu –així de seca– la nota del ple de l’ajuntament i que, després, als inicis de la revolta feixista fos assassinat pels “incontrolats d’esquerres” que, sabedors de com els comandaments militars i molt especialment el general Queipo de Llano, cada dia a través de Unión Radio animava els seus “controlats” i els donava els noms i adreces dels “rojos” que havien de liquidar, ells, ben erròniament, volien equilibrar la balança fent ací el mateix i malgrat les ordres dels seus caps de que ho evitessin. Potser només va ser una casualitat però, perquè en vegeu la causa-efecte, aquest assassinat i el d’altres cinc d’Alforja es produïren els 27 i 28 d’agost del 1936 encara no dues setmanes de l’afusellament d’unes 4.000 persones a la plaça de braus de Badajoz, massacre que va commoure el mon per les tantes víctimes i encara més perquè els espectadors hi assistiren mudats i elegants com si anessin a veure una cursa de braus.
Si l’acusació a l’Anton Pep era pel mateix “asunto de aguas”, o no, potser no ho sabrem mai del cert ja que no hi va haver cap judici i tampoc no ho sabríem si n’hi hagués hagut. Les moltes altres execucions que el seguiren en la guerra però també en la llarga postguerra i fins a un any abans de morir el dictador -que encara les signava de cinc en cinc tot i les protestes i manifestacions a nivell mundial- son la demostració més evident de que la glòria d’aquell matí fou molt petita i curta i les penes molt llargues i encara no quantificades del tot. Potser, doncs, els hauria de donar la raó als que avui no han posat senyeres als balcons. Ací al Mercadal tampoc n’hi ha cap, ni quadribarrada, ni estelada, i tampoc ningú més que jo…
En arribar a l’alçada de la font no em puc aguantar un mig somriure quan recordo que per un altre assumpte d’aigua també deien que si havia hagut de dimitir d’alcalde l’Anton Llaberia Raull, l’Anton “Mero” i de qui l’avi va ser el meu rebesavi, ja que havia traslladat la font allí al mig des de l’antiga acollada a la paret de sobre però que s’havia oblidat de fer-hi abeuradors i les males llengües varen dir que fou per a tenir més aigua per al seu hort si no se l’hi bevien els molts cavalls i mules que s’hi portaven a ferrar a les dues ferreries que hi havia llavors a la plaça. El mini abeurador que hi ha ara s’hi va fer posteriorment a que deixés de ser alcalde, però no perquè dimitís sinó perquè tocaven eleccions, era en plena dictadura de Primo de Rivera, els regidors els nomenava el Governador Civil i simplement no el van votar. Vaig tenir la paciència per raó d’aquest parentiu que he citat de llegir-me totes les actes per si hi trobava això de la dimissió o alguna referència a aquestes queixes però sobretot perquè trobava absurd que s’hagués focalitzat en el reg del seu hort quan els regants érem cinc, el nostre hort també, i més absurd encara quan vaig haver mesurat la longitud total dels altres tres abeuradors i em va sortir més de 10m i que a 0,50m d’espai per cavall o mula serien 20 a la vegada i 240 per hora si bevien durant 5 minuts i quasi mil al dia si beuen durant dues hores al matins i dues als vespres. Davant d’aquesta barbaritat vaig trobar molt bé que com alcalde defensés els drets dels regants a l’aigua per a la seva verdura i per a poder-la donar a la canalla i que no se’ls en morissin tants que ja se’ls en morien molts…., enlloc de complaure a una invasió mai vista de forasters picapedrers de llambordins per a pavimentar els carrers de Barcelona i que encara se’n fotessin més dels nostres carrers empedrats toscament i plens de clots. En passar-hi pel costat me la vaig imaginar amb l’escut d’Alforja a dalt i plena de cavalls i mules i de les seves cagarades però no de pixarades gràcies a l’oncle Anton. També a la fama que li va portar que en Joaquim Mir pintés l’Hort de l’Alcalde que era el seu i que ara hagi augmentat de preu degut a que s’ha fet famós per sospites que pertanyia a Lluis Millet però que és en lloc desconegut i a la recerca d’Hisenda pel tema de l’estafa del Palau de la Música. Quins tombs que dona tot!!!
Així que vaig seguir marxant cap a casa i passava cap cot pel pes de tantes i tan diverses bajanades i que, ja sota dels porxos del Vidu, de sobte, em vaig recordar de l’amic Miquel Martí, “Miquel Fava” per a tothom, i que a la casa de sobre hi havia viscut fins feia poc més d’un mes… Un brogit de records seus de tota mena em vingueren a la ment i m’esborraren del cap totes les cabòries que us anava compartint (i que si us hi voleu entretenir ja teniu feina) mentre que jo començava a evocar-ne les seves i me n’anava a la mútua infantesa ja que amb el seu germà Victorí ens portàvem només un dia i tant ell venia a jugar a casa com jo anava a casa seva que era on el petit Miquelet, com tots hem fet, feia entremaliadures i que t’havies d’estar per ell i seguir-les-hi i…, més gran, es pararen les marraneries i es transformaren en rebequeries i en el voler anar sempre amb nosaltres que érem els grans. Tant era així que també s’hi va apuntar quan descobrirem a dalt d’un armari vell de casa meva una escopeta no molt més vella sinó molt més antiga, de les que en deien de la fumereta, (per la peça sobre la recambra on anava el pistó) i que amb son germà la volíem anar a provar. Només sabíem que es carregaven pel forat del canó i, a més, havíem trobat una capsa amb tots els elements: un pot ple de pólvora negra (negra havia de ser que no té tanta potència com la blanca). I una mesureta a dins que no podia ser per cap altra cosa; també hi havien uns tacs de cartó per a separar la pólvora de les boles (bales) de plom i uns altres de més gruixuts que anirien al final, a sobre de tot. Ja només calia atacar-ho picant-hi suaument amb la vaqueta. També havíem trobat els pistons en forma de vas en miniatura en una petita recambra incrustada a la culata però que, per seguretat, “no s’havien de posar fins al moment de fer-la petar”. Parents seus de tots els graus “dixit”.
I ja ens teniu cap a la Sort, on la falcàrem entre dues fustes esteses sobre un petita feixa que havíem cavat a terra fent-la apuntar en direcció a la soca d’un oliver. També li havíem lligat un cordill al gallet per estirar-lo des d’una certa distància i que, per si petava tot, que no rebéssim. Els dos germans em van dir que l’honor era per a mi i, posat el pistó sobre la fumereta i ajaguts a terra tots tres, vaig fer us d’aquell honor disparant el primer tret de la meva vida i que no vegi’s com va petar…, bé, veure no gaire degut a la fumarada negra que va fer però el tro i el xoc del impacte sobre la soca sí que els vàrem sentir prou bé. Ah! i un bon trep que li va fer al pobre oliver que no en tenia cap culpa. Canalla…, coses de canalla gran.
Contents com a gínjols ara que jo ja tenia escopeta i el Victorí i el Salvador, son cosí, que en venien de família (tres germans, tres caçadors) també les tenien i de foc central i cartutxos com cal i ja podríem anar a caçar que també en teníem l’edat però que el Miquel també venia tot i que no la tenia prou bé, i que no va tardar gaire que els seus parents no la hi deixéssim la seva a estones, i que aviat no en portés la seva, que ja li havien comprat. També s’hi afegiren el Xavier Pujals i el Pere Jassans, de cal “Cañón”, i ja sis formàrem una veritable colla, prou adequada com per a anar a la perdiu i caminar en formació escalonada al llarg dels vessants de les muntanyes de tal manera que, si el que anava per dalt les feia aixecar, els altres cinc, des de les nostres diverses posicions, els hi podien disparar ben fàcilment. Si les tocàvem o no era una altra història com ho fou que anéssim al cap d’un temps al darrere de les noies i que llavors si que fou que no, que al Miquel no el vàrem deixar vindre més…, per massa petit i enredós i perquè “totes les masses asclen”.
Amb els anys i amb Franco mort, vàrem tornar a coincidir en els temes polítics i sindicals pagesos i amb els tires i arronses posteriors propis d’aquests gèneres. Ja madur ell i tirant a vells nosaltres, aquests darrers anys ell destinaria tots els vespres de la setmana a anar a treballar a la Cooperativa com la cosa més normal però que prou que ho va destacar i li ho va agrair des de la trona, el dia del seu enterrament l’Antonieta Freixes, en nom de l’entitat: Mai no n’havia volgut cobrar res!
La qualitat i la profunditat d’aquest gest –gens comú en els nostres paràmetres de comportament– les amagava amb el silenci –jo ni ho sabia– i les dissimulava sota el seu humor enginyós tirant a sarcàstic i a fotent i tan difícil d’imitar. També ho hauria estat d’oblidar-lo i, per això devia ser que la confluència d’aquests dos verbs em deuria portar a pensar-me’n una que s’avingués quant a possible a la seva manera de ser i comportar-se. Cosa tal que pensava jo que li hauria d’agradar que li proposés. Portava encara la seva esquela a la ma quan arribava a casa de retorn del seu funeral i contràriament al que em sol passar que no tinc cap lloc destinat on deixar-les aquesta vegada ho tenia clar: La posaria com a punt de llibre al que m’estava llegint i que no era d’altre que “REGLA DE VIDA” de Samuel Salomon, del que n’havíem parlat feia tres o quatre dies amb la Magda Salvadó, davant de la farmàcia o entre aquesta i l’estanc que seria el mateix i que fou on ella m’havia aturat i m’havia preguntat si sabia res de com estava el Miquel. Jo suposo que em devia quedar si no blanc, parat, ja que me n’acabava d’assabentar al mateix temps de que estava malalt que també estava a les últimes i, amb l’avís que no ho comentés gaire que la família s’ho portava amb molt secret. M’ho havia dit el Mikel Lòpez, el fisioterapeuta casat amb la Carlota una “neboda” seva (del Miquel) mentre que em feia els massatges pertinents, dels quals n’acabava de sortir. Parat i blanc o blanc i parat no sabia pas com reaccionar i hauria quedat molt clara la resposta si no ho feia de seguida i sí, li vaig dir tot això que acabeu de llegir tot deduint que si tan malament estava -a les últimes- ja no tindria temps d’assabentar-se’n de la seva pròpia gravetat, i que sempre és l’objectiu de la família el tal silenci. Si li hagués hagut de dir jo no li hauria dit res però si m’ho preguntava ella perquè li n’havien arribat veus, no li podia mentir i dir-li que estava be. Va ser després que, a partir d’aquestes casuístiques i des de la meva perspectiva atea a la seva de creient, li vaig preguntar que n’opinava del citat llibre i em va dir que el trobava molt dur i també que era d’altres temps…
Per tot plegat veig que a mi m’anirà be, però que també crec que al Miquel li agradaria, que em serveixi no com a recordatori d’on tocaria continuar llegint, sinó com el punt final precipitat –com el d’ell– i com a tap al “forat” on em precipitaria si seguia al peu de la lletra totes aquelles regles i consells. Més, havent-lo ja llegit fins a la meitat i fullejats per sobre i observades les moltes semblances entre ells. Definitivament no creia que em calgués llegir-ne res més. Tot allò combinat amb els contractes, les escriptures, els capítols matrimonials, els censals i etcs., que també son prou repetitius, suposo que se’m farà més amè i m’ajudarà en els meus objectius de conèixer la parentela i comprendre-la. I si vull parlar dels “forats” en negre dels altres potser que primer parlem dels dels meus propis ancestres no per a criticar-los sinó per aprendre de com se’n van sortir. Ho faré tot seguit, però ara mateix considero que, encara abans, he de ser força més clar quant als conceptes que poden expressar-se amb aquesta paraula.
Definicions
Forat: “Obertura que travessa un cos o s’hi fica endins”, diu el Diccionari de la Llengua Catalana de l’I.E.C., mentre que el de la R.A.E. especifica tres accepcions per a Agujero: 1.- “Abertura más o menos redondeada en alguna cosa”, 2.- “Deuda, falta o pérdida injustificada de dinero en la administración de una entidad”, 3.- “Fabricante o vendedor de agujas”, i que el Cambridge Dictionary els diu Hole igualment al nom que al verb i que, per exemple, significarien, en nom: “There’s a hole in the roof”, (Hi ha un forat al sostre) i, en verb: “A torpedo holed the ship below the water and it quickly sank”. (Un torpede ha foradat el vaixell per sota l’aigua i aquest s’enfonsa ràpidament). Amb tot, en aquest cas concret, millor: “The holes and holes of memory” els primers en blanc i els segons en negre ho planxaria.
D’això se’n desprèn que excepte la núm. 3 de les espanyoles, cap més de les altres accepcions citades està composada per cap mena de material sinó tot el contrari ja que és precisament la interrupció brusca de la normalitat, de la continuïtat en una superfície regular, de la matèria que sigui, si en te, i si no en té se l’hi sobreentén, el que crea o constitueix un forat. Ves per on, doncs, em proposo escriure un llibre de coses que no són però que existeixen i que han format part del món on vivim i on ens movem des de molt abans que hi fóssim nosaltres, els humans.
Evidentment que els experts diuen que també n’hi ha, –i d’enormes!– al univers i que hi són des del inici del temps –si és que n’hi va haver d’inici–, o des de que hi ha matèria ja que potser necessitem matèria per a comprendre el que és el temps i, per tant, tampoc no hauria pogut ser una cosa sense l’altra. En tot cas, tot això va començar quan els “homos” vàrem ser conscients de la nostra existència com a tals i capaços d’entendre i comprendre coses i conceptes i fins i tot de posar-los-hi noms. A les que vèiem i tocàvem i a les que ni una cosa ni l’altra, però que semblava que hi faltaven, com als forats i a d’altres mancances: com a la foscor quan no hi ha llum i al fred quan manca la calor, o al firmament, que és molt lluny, o a Déu… I a tot un munt d’altres més… I a dubtar-ne, també, a vegades.
Ben aviat aquests humans essencials una de les primeres coses que farien seria utilitzar forats per a viure-hi. A trobar-hi connotacions positives mentre que els singularitzarien i els dirien cavernes. Allí estarien ben protegits de les inclemències del temps i de les urpes i dels ullals de les feres. També els anirien bé per a guardar-hi les peces caçades, els fruits collits, les pells a mig adobar, i molts etc. i etc. que hi anirien encabint i que aviat els complicarien l’existència comunal i els obligarien a pactar normes per a conviure-hi i a parlar per a entendre’s, i fins i tot, amb el pas del temps, a decorar-ho amb unes arts que els sensibilitzarien i ennoblirien.
D’altres forats foren els que, de manera més pragmàtica i és clar que també positiva, farien gratant al terra per a arribar a les llorigueres dels animals i robar-los els cadells indefensos i tendres o a les parets de pedra o a les soques dels arbres per a agafar-ne la mel de les abelles, insensibles com eren encara a les seves picades amb de tant de gruix de pèl que portaven a sobre. Forats d’aquests també els servien per a plantar-hi plantes i herbes i arbres que els donarien fruits saborosos i que havien arrencat del bosc i portat a prop de la caverna per poder cuidar-los millor i d’obtenir-ne els fruits en l’òptim moment de la maduració.
Molts milers d’anys després les cases les construirien amb murs de pedres i hi deixarien un forat per entrar-hi que li dirien porta i d’altres per a que hi entrés la llum que els dirien finestres. Aviat farien forats a les muntanyes per a retrobar-hi l’aigua que sempre hi havia rajat de manera espontània i que, de sobte, no sabien perquè (no tenien TV i no veien l’espai del temps) s’havia estroncat. O terra avall si era el toll de sempre el que s’havia assecat. Necessitaven aigua per regar tota aquella verdura i aquells fruiters que havien plantat primer ben a la vora de la caverna i després de les cases. A aquests forats verticals els dirien pous i als horitzontals els dirien mines. Aquestes, més complicades de fer, tenien l’avantatge que rajaven soles mentre que als pous, d’una manera o altra, l’aigua s’havia de fer pujar i era més complex… Més endavant m’hi esplaiaré més en això dels pous i de les mines… ja que és un tema vital (l’aigua és vida) i ho havia estat durant tota la història de la humanitat tot i que ara la menystinguem completament com a tantes coses…
No ho he dit però és clar que aquells forats no els podien fer amb les ungles com veien que ho feien la resta d’animals, molts per fer-hi el seu niu i alguns també per a menjar-se la niuada de l’altre. I sense oblidar-nos de l’exemple que reberen dels petits talps i de les seves llargues galeries per a menjar-se’ls els arrels a les plantes. Ningú se’n devia recordar quan dissenyava els metros per sota de les ciutats i les conduccions de l’aigua i dels desguassos i de l’electricitat i de la fibra òptica i els refugis per als bombardejos, d’aquells minúsculs animalons de dentetes rialleres.
Un salt gran va ser l’art de fabricar eines de pedra per a gratar aquella dura terra i, buscant-hi l’excel·lència minimalista i nominant-les fletxes i llances, fer que també servissin per a foradar, des d’un tros lluny, els cossos dels animals.
Segurament que no sabien el perquè d’aquell líquid vermell que en sortia i que els deixava immòbils i podien pelar-los i menjar-se’ls tranquil·lament, però, com que sempre funcionava així, significava que anava bé i que tots els forats, almenys els que hem vist fins ara, eren positius i els anaven de cara. I així va anar durant centenars d’anys sense problemes.
Fins que algú es va preguntar el perquè d’aquell líquid vermell i ho va investigar i es va respondre a sí mateix i ho va explicar a qui va voler escoltar-lo i fins i tot li va donar una funció sagrada ja que deia que transportava i distribuïa l’ànima per tot el cos de l’home, divinitzant-lo. Es deia Miquel Servet i era de no gaire lluny d’ací, de Villanueva de Sigena o Vilanova de Sixena, com vulgueu dir-li que el lloc no es mourà d’on és ni deixarà de ser com és, i el més important: Perseguit per la Inquisició i fugit a França el veí Miquel s’hi amagava sota el nom de Michel de Villeneuve, o sigui que ni la una ni l’altra. Però que tampoc no li va servir de res ja que les seves idees innovadores el tenien enfrontat tant amb l’Església de Roma com amb la recent Reformada d’en Martí Luter i Jean Cauvin (Calvino, en espanyol). Precisament aquest darrer fou el que, a Ginebra, el va descobrir i va fer detenir i el portà a ser jutjat d’heretgia, condemnat i cremat a la foguera. Era el 27 d’octubre de 1553 i amb això jo finalitzaré les massa breus explicacions, tot i que crec que suficients per a un treball com aquest però que no deixaré de recomanar-vos que aprofundiu en el coneixement de la seva vida en d’altres fonts.
Sapigueu que fou a partir d’aquesta execució que, als països europeus del nord, majoritàriament protestants, va començar a imposar-se la idea que no es podia matar a algú per motius de fe. Fou el punt inflexió en el fanatisme religiós que des del segle IV s’imposava a qualsevol altra idea o mentalitat lliure pensadora. N’hi ha hagut molts –i n’hi ha de forats mentals com aquest, per on s’escolava –i s’escola encara– el coneixement i la intel·ligència i que em sortiran al pas i que els comentarem, o no, o simplement us diré on crec que són i ja vosaltres sereu prou grans per fer-hi el vostre forat i que us hi porti la llum alliberadora.
I ja que parlàvem d’animals, també els anava bé d’aprofitar-se d’aquelles pells tan peludes per a abrigar-se, però, per a fer-se’n vestits necessitaven agulles de les que encara no en sabien ni el nom, ni com eren, ni com es feien fins que, un dia, un espavilat ho va veure clar observant els ossets llarguets que destriava de la carn que s’anava menjant i llençava a terra. (Un altre espavilat i, a més, aquest va anar de sort: no el van rostir i devia ser perquè a les Sagrades Escriptures no hi havia cap capítol dedicat a les agulles o si hi era no els interessava gaire esbombolar-lo no fos que algú important se sentís al·ludit). Se m’ocorre l’excepció dels forats de les agulles per on passen els camells però que no hi haurien de poder passar els rics…, però que també hi passen. I, com ells, també en “passaré” jo i ho deixaré ací.
Deia que se’n va adonar, l’espavilat, que els hi podia fer punta fregant-los sobre pedres rasposes i fer-los servir després per a fer forats a les pells… quelcom semblant als forats que hi deixaven les fletxes que els havien abatut. Era ben lògic! Sempre una cosa portava a l’altra i el que calia ara era confrontar els forats per a fer-hi passar uns quants pèls llargs i gruixuts de l’un a l’altre forat i lligar-los i que s’unissin i agafessin les formes de la part del cos que volien cobrir! ¿Quants milers d’anys passarien perquè, un altre espavilat, fes un forat a l’altre cap de l’osset–punxó i hi enfilés el fil, ja tot una trena de pèls…o d’altres fibres? No ho sé és la resposta. Això és un misteri insondable, tot i que el progrés en sí mateix era el més lògic que podia passar i passava. Adaptar la temperatura del nostre cos, ara ja de mico–pelat, com ens titulà Desmond Morris al seu “The Naked Ape”, a base de cobrir-nos amb pells d’animals, ens permetria accedir als indrets més climatològicament severs del planeta i expandir-nos-hi de mica en mica fins a dominar-ho tot. Vet ací una altra prova de la importància dels forats i també de les agulles que els feien. Aquelles dones cosidores aprofitaven tot el que la caça els donava i de ben segur que més aviat que tard procurarien combinar els colors i les formes de les pells dels diversos animals però que, ni mai es podrien imaginar que d’allò se’n diria alguna vegada “confecció” i molt menys “alta costura” i que aquell ofici degeneraria en el que és la moda actualment: l’antítesi de l’aprofitament dels recursos i, per més INRI, de la plena acceptació dels “dictats” (paraula auto-inventada als efectes) d’uns “dictadors”, gairebé sempre estrafolaris, de les ridícules tendències.
Si fos filòleg potser us podria explicar perquè el català i el castellà van divergir tant a l’hora de construir la paraula protagonista del llibre, més quan, com veiem, va ser bàsica i primigènia per a transformar-nos en el que som… Una cosa tan senzilla, tan útil, tan antiga, ¿quan va començar a divergir en ambdues llengües? A l’una a partir del verb foradar i l’altra a partir de la cosa que feia els forats…
Recordo que a l’escola castellana de la meva infantesa el mestre castellà ens deia que els catalans teníem un avantatge molt important per a saber les paraules que havíem d’escriure amb la “h” inicial. Eren totes les que en català comencen amb “f” excepte: forat, fosc, fem i fàstic. I sí, deixant les altres tres i centrant-me en “forat”, funcionava, ja que podia ser “agujero” com a més comuna i “orificio” com a més refinada, ambdues sense “h”. Ara observo però que no era una excepció del tot ja que el verb foradar es tradueix per “horadar” i que llavors sí que va amb “h”. I també que si el que es forada és la terra és un “hoyo”, que també la porta. Ei!, però que no ha de ser gaire profund i més aviat ample a la superfície. És el “clot” dels catalans però que son els castellans i els anglesos els que el comencen amb “h”: “hoyo” i “hole”, i tant els hi fot que sigui més o menys profund o ample.
Ja veiem doncs quant de profit se’n pot treure d’això que no hi és que són els forats. I no en parlem en prevenció d’escatofília, dels tant o més profitosos per a nosaltres i per al medi ambient com el de fer un clotet a terra, defecar-hi i colgar el que ens ha sortit, precisament, de l’altre forat oposat a la boca però tan fonamental com ella per a que puguem subsistir. Un forat amagat i auto proscrit al que jo mateix, instintivament, me’n censuro de citar pel seu nom complet però que no se ben be perquè si ja no hi ha, com en temps del Miquel Servet, fogueres purificadores a les places públiques i… comunes (uns altres forats a un seient de fusta tan útils per a tothom durant tant anys!)
I…, ¿què me’n dieu que siguem ací, jo escrivint i d’altres llegint gràcies a què tots els nostres antecessors (inclosos els pares dels que encenien les purificadores fogueres) haurien après des d’un principi a usar els altres forats proscrits i amagats dels seus cossos? ¡Em refereixo, es clar, als de reproduir-nos a l’hora que sentir-nos immensament feliços! No sé si hi hauré d’entrar en aquestes matèries de tant obvi com és, tant això darrer com el que he citat anteriorment, però tampoc no us diré que aneu a la Wikipedia a informar-vos sobre la genialitat dels forats dels nostres propis genitals. Mediteu-hi una estona introspectivament i valoreu-ne el disseny, l’enginy, l’eficàcia, la companyia que fan…,els bons moments que donen! De moment, per la meva part: ¡¡¡Chapeau Creador!!!… o Creadora!!! Que no s’enfadin les feministes…
Bé, i tornant als animals i recordant i volent imitar el nostre rei mentider i “matador d’elefants” quan va dir allò de: “No lo haré más”, jo us diria que: jo tampoc…, m’hi voldria estendre gaire sobre aquests particulars. Però sí que no puc deixar de retreure-li que no va complir en el que s’esperava de la seva declaració puix que tot el que ha fet després ha estat sobrepassar en dimensió la d’aquells paquiderms i que, tot i ser d’un altre tipus la “pasta” concernent, la dimensió segueix essent elefantàstica!!! Vocable aquest a tenir en compte per a futures reals novetats emèrites…, o no. Doncs bé, jo que, com deia, bonament sí que voldria complir amb la meva promesa, també em temo que potser no tindré altre remei que explicar-vos el que trobi dins de forats imprevisibles que se m’obrin com a fruit de rocambolesques casualitats… I que una rècula d’aquestes podria ser la d’una pedra enorme que em vaig trobar als Fontanals al mig d’una parada i que al marge de sobre hi vaig veure clarament el forat que hi havia deixat i que la vaig agafar i, amb prou esforç la vaig aixecar fins a deixar-la a la vora per a col·locar-la-hi de nou. Vaig veure el solc que hi havia fet un senglar en empènyer-la i vaig suposar que un ratolí se li havia amagat a sota i que per això la va tirar daltabaix. Fa ser quan netejava la terra remoguda a fi que hi tornés a encaixar be que vaig notar el polit de la pedra de sota i fregant-la bé el tipus de pedra i la sanefa circular esculpida que hi havia. És clar que la vaig treure del tot i neta i posada plana sobre el terra net i regular vaig projectar amb la punta d’un bastonet la circumferència que em marcava la curvatura i em va donar un cercle de quelcom més d’un metre de diàmetre. Ben rentada amb aigua el color li va repujar cap a vermell i ressaltava d’allò més sobre les altres pedres negres, de pissarra, de tot el mur. Per això, qui fos i qui sap perquè, va deixar a la vista la part trencada i, aviat la molsa s’hi va enganxar i, amb el temps, li havia fet de camuflatge. Impossible de trobar-hi cap explicació lògica de restes d’alguna construcció religiosa per aquells indrets i vista la semblança en una possible pila baptismal de circumferència completa o de mitja adossada a la paret, vaig atribuir a un antic mitger d’aquell tros a l’hora que ermità de l’ermita de Sant Antoni, el popular i carismàtic “Ferrer de Sant Antoni” de tipus tan petit com les primeres filades d’una cabanya que m’havia ensenyat l’antiga propietària, la Pilar Martorell, el dia que en vaig prendre possessió, però al que no li feia vergonya de cantar i de ballar per la plaça de l’ermita quelcom tan sonat com allò de:”A la gaia gaia cantava el vicari, que les noies maques no van al rosari -i que- a la gaia gaia cantava el rector, que les noies maques no van al sermó” entre moltes d’altres i de tota mena que s’en pensava ell mateix, amb molta gràcia, segons deien els que el van conèixer. I, essent que a la seva ermita mai no hi havia hagut pila baptismal i que a l’església del poble sí i que, a més l’havien trencat els “incontrolats” el 1936 i que, per tant, molt probablement n’haurien llençat els trossos a la riera, potser davant mateix de la seva ermita, i ell n’hauria recollit aquell tros i l’havia amagat al marge, qui sap si amb l’esperança que més aviat o més tard cauria el tal marge i algú la retrobaria i li faria fer al seu pensament el recorregut que ara li he fet jo al meu i també a tots vosaltres sense adonar-vos-en. Em calia comprovar encara dues coses: la definitiva pertanyença a una pila baptismal i un prestigiós arqueòleg, el Jaume Massó Carballido, m’ho va confirmar i que em digué que era de màrmor de Tarraco o Pedra de Santa Tecla; i l’altra era saber si l’ermità era viu el 1936 i, als efectes, vaig anar al ajuntament a mirar el registre de defuncions i veure que, efectivament, no hi era, però que tampoc hi eren totes les caramboles que podien fer totes les boles d’aquella troballa. Va ser quan em va passar per davant la fulla del José Aliaga López, mort d’una escopetada el 6 de juny de 1943 i que era la primera vegada que li llegia el nom complert a qui els seus assassins, que el baixaven de la partida del Mas de’n Roig, carregat travesser sobre una mula, en creuar-se amb una colla de caçadors precisament també davant de l’ermita de Sant Antoni, els van dir, -emulant el Manelic a la Terra Baixa- que “havien matat el llop” però que tothom va saber entendre que era un pobre home que sembla ser que tenint por de la repressió franquista i no havent tingut temps de marxar cap a l’exili s’hauria amagat en algun lloc i que, sospitant que l’havien descobert va caminar camps a través i va fer cap a aquesta partida agrícola i en veient que hi havia fruita i verdura per a poder anar menjant, s’hi va buscar un aixopluc i s’hi va quedar. Els tres assassins fa molts anys que van morir sense que oficialment se’ls hagués jutjat i castigat o premiat -ves a saber, llavors- però els de la colla de caçadors que s’hi van creuar no van tenir cap reserva en explicar-ho i tot el poble en va anar ple durant força temps i també la vídua i una filla de Reus que pujaren a Alforja a demanar per la justícia però que no hi era. A la fulla del registre de defunció hi diu que fou enterrat al ………. i, curiosament, al cap de …… .. hi hagueren d’enterrar la ……. Cano, la mare del Miquel Tost (Navarret) i que, per ser germana de figures destacades de l’Anarquisme a nivell estatal i amb l’excusa de que no s’havia rebut la seva fe baptismal des de la ciutat de naixença, Múrcia, el clero local va dir que no volia que s’enterrés en terra cristiana i que tocava enterrar-la al mateix clot que hi havia el José Aliaga. Fou quan, emocionat, el Miquel em va explicar que el Josep Fusté (de qui n’hem parlat al començament) se li va oferir per anar-hi amb una maceta i una escarpa i aprofundir-hi el clot a fi que els gats no poguessin arribar al seu cos. No podia deixar passar aquest any Fusté sense aquest homenatge al seu coratge d’enfrontar-se quan calia a qui calia. La darrera carambola és la que ho acaba de lligar tot és l’Antoni Àvila (Flautes) que m’explicà que, essent molt jovenet, va veure des de dalt de la carena aquells darrers treballs i el moviment dels cossos cap a les vores per a poder aprofundir-ho i la calavera amb un forat al front del Josep Aliaga “alies” llop. I acostumat a llegir tants cadàvers d’infants i infantes que no s’havien pogut batejar per que ja naixien morts i que també eren enterrats allí i sabent-ne d’aquests darrers he cregut que calia nomenar-los com a persones que eren a manca de la consideració que no tingueren al seu moment i, alhora fer-me ressò de la que ja he dit que al seu moment va fer el Sr. Quimet Puig a l’ajuntament referida als afusellats el 1874 i, si és que es considera que es pot tornar a estudiar el tema que també s’hi afegissin els 75 del 13.1.1837 a l’emboscada de la riera d’Alforja, que veurem més endavant.
Tot això és en pla local però de cap manera podem passar de llarg per tantes carreteres amb tantes cunetes sembrades de desconeguts com aquests, els familiars dels quals envellits d’anys i d’enyor tenen ja pocs anys per a morir-se alleugerits d’haver, finalment, pogut treure els seus ancestres d’aquests forats indignes. Ja és hora de que sigui l’hora que els arribi llum blanca a aquests milers i milers d’éssers humans enterrats com a animals i més valdria que l’actual govern progressista d’Espanya i del mateix coll a Catalunya s’espavilessin en prioritzar-ho no sigui el cas que els que els substitueixin no hi tirin encara més formigó a sobre.
Forats i… Forats
( La Coberta )
Els jueus tenen el Mur de les Lamentacions on, als forats (1) d’entre les pedres hi poden introduir paperets escrits en demanda a Deu de solucions per als seus mals més dolorosos i per als seus problemes més greus. Si tenim en compte els anys que fa que fan això i els nombrosos fidels que continuen fent-ho, hauríem d’admetre que aquest sistema ha de ser, per força, ben eficient a l’hora que, com és del tot evident, extremadament econòmic.
Així pensava jo quan ho escrivia, abans de la darrera guerra, però ara que, finalment, ho repasso per a publicar-ho ho he de rectificar en vista de tanta crueltat sobre tants innocents i durant tant temps. Puc no deixar de creure que els fidels de bona fe i de classes humils segueixin deixant els seus paperets als forats del seu mur però que ja que aquests no surten a la tele a mi no me’n queda d’altra que concentrar el meu fàstic i el meu odi tant sobre les forces armades d’aquest país d’aquest racó del Mediterrani com a sobre les del nord de l’altra banda de l’Atlàntic que els hi aporten la munició i els medis per a llençar-la en virtut de desconeguts però per força descomunals objectius geoestratègics de difícil comprensió però de implacable constatació. Que Déu els perdoni, si pot i vol i suposant que existeixi, però que jo no ho faré mai per molts anys que visqui.
Situats encara als temps actuals i a casa nostra on, per als mals físics, per exemple de salut, podem escollir anar a la medicina privada o a la pública i que no en caldria dir res –perquè ja ho sabeu– dels diners que costa si escollim la primera opció, ni del que ens costa en temps –que també són diners– ¡si optem per la segona! Sense deixar de tenir en compte que ni l’una ni l’altra ens garantiran que en sortirem ben parats i que, si no hi sortim tinguem dret a cap reclamació que no comporti encara més temps i més despeses a les nostres costelles, ara per part de l’estament judicial que, com abans he fet, també us deixaré que escolliu vosaltres mateixos entre les dues opcions disponibles: la catalana, “Advocats i procuradors al infern de dos en dos” i la castellana, en forma de maledicció gitana, que diu que: “Pleitos tengas y los ganes!”.
De fet, tant la primera com la segona i en ordre invers –si voleu– serien les dues mateixes conclusions a les què arribaríem si ens referíssim al que deia al començament dels problemes més greus –però no de salut– que resolen els jueus amb els seus paperets als forats del seu mur. Altre cop ací i ara, no tenim cap altra via de resoldre’ls que la citada judicial i, per tant, moltes vegades la solució serà pitjor que el problema, ni més ni menys que el que se’n conclou dels dos refranys citats. Per tant, és normal que els problemes creixin si no s’hi fa res per a solucionar-los i que n’hi hagi tants i creixin tant que s’arribin a tocar i es converteixin en inaccessibles i ensems i per a mi inexplicables.
Paradoxalment, és el que em proposo fer al llarg del que seguirà i, si em seguiu llegint serà de la única manera que sabreu si me’n surto o no d’aquests “forats…,i forats”(2). I ja m’excuso que m’ho hagi deixat de dir tot esperant i desitjant que molts ja ho endevinaríeu però que si no ho heu endevinat hauré d’admetre’n bona part de la culpa. I és que vaig trobar natural pintar de negre el que seria la foscor i de blanc el que seria la llum però que com que aquesta és transparent i no blanca i, amés, que respecta i ressalta els colors de cada cosa, no pas que els emblanquini. La intenció era que les veritats amagades en forats foscos que per interessos malsans fins ara no hagin sortit a la llum, que tampoc no hi surtin per art de màgia sinó perquè s’hi hagi fet un forat prou profund d’aquests que il·luminen i, a partir d’això s’hagi sabut què fou el que realment va passar i entendre-ho i comprendre-ho i si encara s’hi pot fer alguna cosa per a corregir el mal que feu, fer-la. Només a la coberta, que és en color s’hi adiu aquesta explicació, però a la resta de text els negres sí que s’hi veurien però els blancs sortirien com a espais i no hi hauria manera d’entendre’ns. Així que estigueu tranquils que no caldrà que juguem a les endevinalles i que si pel context no queda clar jo ja li afegiré l’adjectiu de blanc o negre al forat en qüestió.
La fotografia crec que queda bé independentment que us agradi més o menys la combinació de colors i formes de les lletres i les pedres i que sigui una llàstima que jo, també ara i ací, si no us agradés prou no hi pugui fer res per a modificar-la. No pas quant a les lletres, que seria un moment, sí però, per a la col·locació de les pedres que ens n’hauríem d’anar enrere fins cap allà pels anys 1997 o 1998 que, relativament jove, fou quan vaig construir els dos murs tals quals podeu apreciar sencers a les fotografies complementàries que segueixen:
A la dreta i a l’esquerra els marges fets amb les pedres polides de l’antic “Empedrat”, a la foto de la coberta s’aprecia millor.
Sigui com sigui, crec que no trobareu estrany que consideri que els forats (3) del meu mur són més nombrosos i més profunds i més bonics que els del mur dels jueus –del qual no aporto material gràfic perquè crec que tots l’haureu vist més de quatre vegades i que si no, be que podreu trobar-lo per Internet. Tampoc no voldria que interpretéssiu que faig aquestes comparacions per a proposar-vos els forats del meu mur com a alternativa laica i més propera i més segura que tot el que hi passa sempre al tan conflictiu Orient Mitjà. Cal també tenir en compte que el que m’ha mogut més a escollir-lo com a portada del llibre és la finor de les pedres polides que els conformen i que prou bé podreu apreciar si amplieu un xic més la fotografia…, i que això si que els jueus no ho tenen.
Com podreu suposar –si no suposeu a priori que estava tocat del bolet quan feia el marge– no les vaig pas polir jo, una per una, amb el disquet polidor de la radial, ni mentre les posava, ni al final, una vegada acabat el mur. Per una part per la lentitud i els costos d’electricitat i de disquets que m’hauria suposat i, per l’altra, per la immensitat de pols i de soroll que hauria aixecat a l’hora que l’escridassada dels veïns.
Els polidors i la recuperació de la seva memòria fou el que em va motivar a posar aquestes pedres com a portada d’un llibre que parla de forats perquè, per a mi, també és un forat immens el lloc de l’oblit on els tenim els nostres antecessors i, conseqüentment, al passat que representen com a conformador dels futurs que havia estat sempre. (4) Deu ser per això que mai en la història el nostre futur havia estat tan qüestionat com ara, però no quant a la seva qualitat, que hi ha força consens en que anem a pitjor, sinó en la seva pròpia existència. Més endavant i parlant dels altres forats, els de color blanc de la coberta, aquestes obertures que permetrien que hi entrés la llum, us ho concretaré més i ho aniré ampliant a tot el que em baso per a pensar-ho.(5)
I, quant a les pedres polides –no us faig delir més– ho estan pel pas dels alforgencs des dels temps quasi immemorials de la fundació del poble. Des de llavors i, amb l’excepció dels darrers cent anys que fou quan es va construir la carretera a l‘altre extrem, que al poble s’hi havia entrat i se n’havia sortit per la riera. Allí hi havia la via principal, el camí de Reus, aviat centre mercantil, riera avall i, com és lògic, seguint riera amunt ens portava, prèvia remuntada fins al Coll de Cortiella, cap al Priorat i a través del Coll d’Alforja cap a la Catalunya endins i fins a l´Ebre cap a l’esquerra i cap amunt. A l’altra riba del riu i fins molt més enllà venia la complicada Espanya, mentre que, a l’altra banda dels Pirineus l’Europa gairebé tan desconeguda per a nosaltres com nosaltres ho érem per a ella durant molts segles. De fet fa quaranta anys que hi som i no ens ha anat pas malament…, però que ara se’ns recomplica en tornar-se més bel·licosa que mai ,fruit, sembla ser, d’una “mala partida de golf” de la nostra inexperta presidenta Úrsula amb el propietari del club de golf Turnberry situat a Escòcia, Sr. Trump, mentider i trampós rematat no perquè ho digui jo o els seus enemics sinó que gairebé sempre és ell mateix qui diu una cosa i la contrària en brevíssims espais de temps i despista a tot deu i a sí mateix. El més segur és que en aquest cas s’ho juguessin tot a qui feia més “hole-in-one” i que el propietari tingués forats camuflats que si l’afavorien, dissimuladament destapessin els seus criats i li guanyés la partida per “Stroke Play” ( pels no entesos en futbol li diríem ”golejada” ). Els detalls més val que us els llegiu a El País d’avui (3 d’agost de 2025) amb una primera pàgina amb el títol : TRUMP DESNUDA A EUROPA i un subtítol a la part superior de La Génesis de un Nuevo Orden Mundial que engloba les nou pàgines següents de temàtica INTERNACIONAL a més de la de OPINION que va del mateix tema . M’hi he hagut d’esforçar però m’ho he llegit d’una tirada i constato que hi podem prendre mal amb els 850.000.000.000 d’€ que diuen que es volen dilapidar en armament, la major part comprat al “complex industrial militar dels EEUU” i que servirà per a apuntar cap l’interior de Rússia igual que els recents submarins nuclears anunciats pel mateix Trump que acaben de ser instal·lats per aquelles contrades. Ves per on aquella guerra per la qual hi morien tants joves i que mai no s’hauria començat si hagués manat ell. Us sona? O sigui que els europeus de la OTAN amb aquest 5% del pressupost que amb els anys arribarà fins a aquella monstruosa xifra, amb monstruoses possibilitats de matar russos i de destruir ciutats provocaran que les probables víctimes segurament que amb menys pressupost del citat monstruós però amb més potencial destructiu ja que la seva economia és més productiva hi instal·laran les seves i les apuntaran cap a nosaltres i cap als nostres pares, fills i cases i polsaran els botons corresponents amb la particularitat que quan els deixin de polsar molts ja sereu o serem morts de tan ràpides com van. Mentre que el trampós del Trump potser haurà fet un “forat” gran com ell i la seva estupidesa i s’haurà potser enterrat al seu refugi atòmic del club de golf d’Escòcia a esperant que passi el mal temps. (6)
Font: Imatge del Club de golf Turnberry, propietat de Donald Trump.
Finalment dir-vos que me’n alegro molt que a El País d’avui diumenge 3 d’agost de 2025 hi digui molt més de tot això que acabo d’escriure i moltíssim més encara que el dia de la primavera del 2014 en el que només hi varen posar la meitat d’una columneta d’una pàgina interior tot i que la notícia de la presència del Sr. John Owen Brenan, director llavors de la CIA, a les manifestacions del Maidan, a Kiev, ho era prou més. Ho era tant com que aquella feina dona encara ara…, ¿fruits?
Els periodistes americans que l’havien reconegut només tingueren evasives a les preguntes que li feien sobre la seva estança allí, mentre que jo, subscriptor des de molts anys i encara de El País i escrivint en aquells moments el llibre “NIET” ho vaig comentar a la pàgina 80 i també l’afegeixo a continuació. I que és això, segons llegeixo avui, diumenge 3 d’agost de 2025 a El País: probablement el “forat” més gran de la història europea. (7)
Font: Notícia El País, 3 agost 2025
I tornant a la petita del nostre poble i en fer-hi l’entrada tenim que va ser tota una obra d’enginyeria ja que en estar situat entre dos barrancs, el de les Creus i el del Rave que actuaven com a muralla natural i volent-ho aprofitar per motius estratègics de defensa, van fer un mur d’uns deu metres d’alçada a la llera del “del Rave” i des del mateix nivell hi conduïren les aigües del “de les Creus”. Amb això aconseguiren un salt espectacular amb el doble de l’aigua i que, ja des de llavors, com era obvi, li diríem El Salt. Així mateix, omplirien de terra el darrer tram de l’antiga llera del barranc de les Creus donant-li la pendent suau que encara te i que seria la nova entrada i sortida del poble adequada també per a carros i tartanes i, molt especialment quant als primers, com a transportadors, des de l’espai públic on n’hi havia més, de les moltíssimes pedres necessàries per a construir-hi el poble en compliment de l’encàrrec de Ramon Berenguer IV a Ramon de Ganagot de repoblar-lo i fortificar-lo tal qual havia quedat establert en la Carta de Donació de l’any 1.158. Per acabar de tancar el pas als possibles enemics que fins llavors els ho havia impedit la confluència de les dues lleres dels dos barrancs desaiguant a la riera ja que, com deia, actuaven com una muralla natural, ara va caldre construir el Portal i tancar-lo amb una enorme porta de fusta, ja desapareguda, però de la que en queden, plenament visibles els golfos de ferro que la sustentaven. En un altre ordre de coses i per a una visió més complerta de la situació us puc dir que hi ha notícies escrites d’un altre portal, a totes llums imprescindible, a la zona nord del castell: “Dia 20 d’octubre de 1675: Defunció i enterrament d’un albat fill de Pere Freixes del davant del Portal del Castell” però entenc que no puc situar-lo ni aproximadament.
També sé que hauria d’ampliar alguns detalls d’aquesta “obra d’enginyeria” ja que tingué algun que altre efecte secundari, en part per un possible error de càlcul però, bàsicament, acompanyat també per una certa deixadesa en el manteniment des de, com a mínim, el darrer centenar d’anys, tot i que podrien ser alguns més. Per la meva part, i durant el temps que recordo, tinc suficients arguments per a considerar molt possible que hi hagués poca precaució quant a la suficiència de desguàs del barranc de les Creus, essent que molts amics i companys de jovenalla del barri recordem perfectament haver passar ajaguts per sota de l’actual arcada de pedra, al inici del túnel sota la Plaça dels Aiguats del 10 d’Octubre, ja que només hi havia una alçada d’uns 30cms entre la volta de canó que segueix i el terra d’arena i grava. Tenint com per molt endarrere l’aiguat de Santa Tecla del 23 de setembre de 1874, el de Sant Lluc, una mica més cap aquí, el 18 d’octubre del 1940 , i el ja posterior i que és el que jo recordo el de Sant Miquel del 1959 que no hi ha cap dubte que amb la brossa que el precedia al capdavant no pogués passar per una escletxa tan llarga i estreta com la que, d’un en un, passàvem nosaltres els més grans d’un màxim de 19 anys els com jo de l’entorn dels 15 ja que 15 dies justos havien passat del meu aniversari, aquella tan aigualida Festa Major. D’altre record és el d’haver-nos fet la nostra colla una cabanya al mig del mateix barranc aprofitant el profund escòrrec que s’hi formava una vegada havia passat la pluja però que persistia durant uns quants dies mentre que l’aigua continuava baixant. Fou sobre aquell escòrrec que hi col·locarem canyes i branques i ja tinguérem la cabanya o el que li vulgueu dir, feta! Però la nostra alegria no va durar gaire ja que vingueren els d’una banda rival i ens la van derruir. Allò significà una “guerra” que en el nostre argot significava ni més ni menys que tirar-nos pedres els uns contra els altres i així va ser l’endemà mateix que els 6 o 7 de la nostra colla ens enfrontàrem amb els agressors tot i que ens doblaven en nombre. L’estratègia va ser que nosaltres érem sobre el marge de la Sort i ells a la llera del barranc de camí cap a la cabanya usurpada i que aquesta posició resultava molt efectiva ja que ja n’hi havíem fet un “forat” a un d’ells mentre que a nosaltres gairebé ni ens arribaven les seves pedres. Això però va canviar en sec a pitjor, ja que uns quants varen escapolir-se barranc amunt, saltaren a la finca d’entremig i enfilats pel marge, ens sorprengueren deixant-nos entre dos fronts, obligant-nos a la rendició. El cap d’ells, l’Antoni “de Cal Jordi”-per entendre’ns que d’Antonis n’hi havia molts- em reptà a una baralla entre ell i jo (amb les mans i sense pedres) i he de reconèixer que em va guanyar i que potser en aquell moment em va saber greu, però que no deixaven de ser coses de canalla i que la relació va millorar amb el temps i passàrem a ser amics i políticament propers (que ja ho veurem) a més de ser de la mateixa quinta i coincidir a la mili a la ciutat de Saragossa i el més trist de tot que fos el primer de la quinta en traspassar tot i ser el més jove. Malaguanyat amic i de veritat que si hagués pogut preveure un final potser l’amistat hagués començat més aviat. De la cabanya ningú en va saber res més ja que al cap de poc el mateix aiguat de Sant Miquel se l’emportaria cap a Cambrils. I que n’és de sàvia la Mare Natura!
També la salvatjada de la “guerra” de pedres l’hem de considerar de natural ja que només era de canalla i de que les pedres eren molt petites, res a veure amb les condemnes a mort per lapidació de les Sagrades Escriptures i que si et tocaven a la roba o a un muscles més o menys potents però que si et tocaven al cap aviat foradaven la pell amb l’os tan a prop i la sang per la cara era molt esgarrifosa de veure potser més pels del voltant que per la víctima que només se la veia a les mans. “Forat” li venia més per la clapa que deixava sense cabells i que a l’estiu amb les tallades al “zero” o a gaire més era quan es veien i a alguns fins i tot se’ls hi podien comptar. El que no recordo era si eren per raó de mèrit o demèrit. (8)
He dit que hi entràvem però puntualitzo que no era fàcil ja que ens havíem d’ajaure i a rossegons avançàvem passant com més pel centre millor els 8 o 10 metres de la volta de canó que encara s’hi pot veure ara. A partir d’allí ja podíem sortir i posant-nos drets començar a saltar sobre els tolls a l’hora que mirar que no et tiressin una pedrota a l’aigua del de sota teu mentre tu provaves de tirar-li la teva al de sota o de la vora d’un altre fins a quedar-nos tots ben rabejats amb els galls que feia l’aigua si les pedres s’ho valien. A vegades l’empreníem amb les granotes però aviat ens clissaven i quan ens sentien ja s’amagaven sota l’aigua i…, busca-les! Ho he comentat amb diversos del barri de llavors i tots, tot i la 3ª edat que lluïm, ens en recordem poc més o menys. També estem d’acord que l’aiguat de Sant Miquel del 1959 era impossible que pogués passar per un espai tan estret almenys de moment tot i que a mesura que les cases li feien com de presa d’un pantà, que per l’augment de la pressió pogués anar gratant i es fes pas a ja des del Salt arribar a la riera. Aquesta era la situació prèvia a l’aiguat de Sant Miquel i no m’estranyaria que no ho fos també als de Sant Lluc de 1940 i de Santa Tecla del 1874 donada la quasi eclosió completa a la que es deixà arribar vista i tocada pels de la meva edat que deia però que també el Quimet Puig de 98 anys se’n recorda d’haver-hi passat. Per pura lògica sembla que si des del principi s’havia d’accedir amb una certa facilitat a la riera, tant com perquè n’era l’entrada i la sortida com el lloc principal d’on abastir-se de les pedres: matèria prima principal de qualsevol construcció que la unificació dels dos barrancs mitjançant el Salt venia de molts anys i potser es varen passar una mica en l’alçada o el que és el mateix que varen suavitzar massa la primitiva i natural pendent i les pedres arrastrades des del single s’anaren quedant massa a prop així com les arenes i aviat la mes vegetació que a la vegada ho accelerava tot. Malgrat tot i els anys passats, aquí us deixo unes fotografies del mateix Barranc de les Creus des de just sobre la Font de Més Amunt fins al Pont del Magai que és quan travessa la carretera i arribant fins a les parcel·les de la vora del camí de la Carrerada i que vàrem fer juntament amb un gestor de l’ACA a fi de tenir una panoràmica més àmplia de la situació i poder prevenir que no es repeteixi el que ja va passar el 1994 i que qui més qui menys se’n recorda mentre que de l’aiguat de Sant Miquel només en quedem uns quants. Veieu: FOTOS DES DEL BASSOT I DES DEL PONT DEL MAGAI. FER-LES!!! FOTO DEL CAMI CAP A LA RIERA pag. 5*******ORIOL DIA 12/8 hem fet fins aquí.
I tornant a l’actualitat tampoc no hi va ajudar gens que en les obres citades del 1991 no es contemplés posar-hi un tub de considerables dimensions (1m de diàmetre com a mínim) i amb el mateix desnivell primitiu, o sigui des d’uns 10m després de l’arc de l’entrada que he dit que hi passàvem la canalla, o sigui quan el terra del túnel comença a elevar-se fins a sortir al peu del Salt. Llavors hauria costat el valor del tub i unes hores de màquina ja que era tot terra i ara, a més s’hauria de trencar el paviment i tornar-lo a construir però evitaríem que es tornés a obstruir i que alguna altra de les cases que farien de presa de pantà, segurament la més feble, tornés a petar a Cambrils com l’any 1994 que devia ser el darrer de veure com començaven a passar les cadires, després la taula, al cap d’una estona la calaixera i al final cairats i cairats que semblava que no s’haguessin d’acabar mai. I sort que no hi vivia ningú! Només és qüestió de fer números i calcular que costa netejar el barranc de les Creus fins a peu de single cada (ara en fa 31 que ho va netejar l’aiguat del 1994 i hauria de ser bastant més sovint com es veu a les fotos però ja ho diran els entesos que cobren) que jo ja he dit el que he observat des de fa 70 anys i si em volen fer cas be i si no, malament i qui sap si pitjor. Ací resulta que deixar de fer (9) aquest enorme forat va ser un forat a la prudència i un oblit a la prevenció.
Foto del camí d’accés a la riera amb els verderals al centre.
I no podia passar per alt essent que som on som i que me n’he adonat a temps el component sociològic dels rentadors –bassots per a nosaltres– una mena llavors del Facebook d’avui en dia on també les dones hi compartien les novetats esdevingudes al poble i en feien les seves valoracions amb total independència i llibertat per l’absència dels seus homes, moltíssim més masclistes i autoritaris que els actuals i reforçades pel coratge que els donava l’empunyar la pala de fusta (en teoria per a picar tot tipus de robes però especialment les molt més gruixudes, com les de vellut i segurament que també les més brutes de fer feinotes pel camp, però que també podien aprofitar per a, colpejant-hi ben fort a sobre, descarregar-se del seu enuig crònic de sentir-se infravalorades i no poder fer-hi res. També la posició d’encerclar-se a l’entorn del bassot la podríem assimilar a les actuals reunions de “teràpia col·lectiva” on persones amb problemes comuns els comparteixen i, només per això, en força casos els solucionen i se n’alliberaren. Amés era divertit tot aquell xarboteig de l’aigua i la sabonera de tants colors com els de la roba rentada i alguns esquitxos, casuals o no…, però sí dones esquitxades…, que ja pensaven en la revenja juganera i jovenívola de tornar esquitx per esquitx tot i que no em consta que n’arribessin mai ni aquells ni la sang al riu…, ni a la riera tot i ésser tan propera. (vés per on un rodolí!) I us he volgut parlar d’aquestes dones perquè ajudaren també força a polir les pedres de l’actual marge –que repeteixo que us convido a veure– quan, amb els cossis plens de roba neta, escorreguda però mullada i, per tant, ben pesada, emprenien la costa amunt de l’Empedrat de retorn cap a casa i fixos els peus ben fortament sobre aquelles pedres, sovint humides o mullades, no fos cas que rellisquessin.
Bassa del Molí de Joaquim Mir i Trinxet
Algunes es quedaven ja al proper Carrer de la Rulla, a dalt a la dreta i creuant el barranc; d’altres enfront fins al de l’Hospital, corraló del mateix nom inclòs; d’altres entraven per l’esquerre cap al del Bolcador i arribaven fins al Pla de Nabril i les de més lluny fins al Sol de la Cluca, i unes altres, la majoria, que vivien al Carrer Major i es quedaven allí. Totes elles, això sí, amb el cossi recolzant a l’anca, la dreta o l’esquerra, segons se li esqueia millor a cadascuna. De les places, la de Dalt o la del Mercadal, poques n’hi anaven ja que els resultava més proper i planer el bassot de la Font de Més Amunt, que ja hem citat.
Possiblement més de la meitat del poble hi rentava en aquest bassot de Més Avall i era també perquè tenia l’avantatge que l’aigua d’esbandir era molt més neta ja que es renovava a partir del bon cabal de la pintoresca Bassa del Molí del quadre que acabem de passar d’en Joaquim Mir, un personatge a qui hauré de dedicar un bon espai en exclusiva ja que es va moure molt per Alforja i per aquest barri en concret però que això serà més endavant que en parlarem amb la calma i la profunditat que es mereix un geni com ell. Ací nomes recomanar-vos que si voleu veure aquest magnífic oli el trobareu al museu d’art de Montserrat… Anava dient que a l’altre bassot de “Més Amunt” l’aigua de la bassa d’esbandir només es renovava amb l’aigua de la Font del mateix nom i potser la roba no quedava tan desensabonada. El trànsit humà i femení exclusivament d’anada i de tornada dels dos bassots es prolongà en el temps fins als darrers decennis del passat segle i a partir, com devia ser natural alhora que artificial, de la generalització de les rentadores elèctriques. Ara ambdós estan bruts i silents, i deixats i tristos, com és natural en tantes coses de la Naturalesa…, paradoxalment, és clar, i així anem… ¿o no?
I, malgrat tot, ¿voleu mèrit més gran a la perseverança i a l’esforç anònim i comú, que el que feren les nostres dones amb els seus cossis plens i pesats però també els nostres homes amb els seus carros de rodes de ferro i les seves mules i cavalls i alguns bous tots estirant de cara amunt la pedregosa càrrega i ajudant-los ells, els homes, també ben fixos els peus entre les pedres de l’Empedrat i empenyent els radis de les rodes que en fer palanca els multiplicaven l’esforç. Calia doncs, pujar tot aquell material que anava formant el poble. No n’hi havia d’altra: si els animals irracionals del davant no podien els havien d’ajudar els racionals del darrere.
Quasi un mil·lenni pujant pel dit i citat “Empedrat”, i que és així com encara alguns, popularment, li diem a fi de mantenir-ne el topònim ja que no hi ha dubte –almenys per a mi– que se’l mereix. Ah!…, i que espero que, a partir de tot això que us he anat explicant, se l’hi podrà mantenir alguns anys més.
Però, em direu…, ¿com és que les pedres ara son al teu marge? Què va passar i quan, perquè aquelles antigues pedres del “Empedrat” fessin un viatge tan estrany i de cara amunt que fa pujada? I jo us diré que no patiu, que ara us explico la carambola des del inici: Mireu, us he dit que se’n deia l’Empedrat però encara no us havia dit als que no us en recordeu que al poble quasi tots els carrers hi estaven empedrats. Si tothom entenia de quin lloc parlaves només pot ser perquè se li havia quedat el nom per haver estat el primer tram de carrer que es va protegir dels embats de l’aigua de les pluges fortes amb aquesta tècnica. Tècnica que no oblidem que ja la feien servir els romans en les seves “vies” de connexió dels territoris del imperi, i que, essent l’entrada principal del poble i que, per tant, s´havia de tenir be, si l’aigua desbocada dels aiguats cada dos per tres ho escorregava tot no n’hi havia d’altra que buscar-hi el remei definitiu. Com a margener afeccionat també us puc dir que els empedrats sempre s’han de començar al punt més baix del terreny ja que així, pel propi pes les pedres queden compactades unes amb altres mentre que, al revés, des de dalt, no hi hauria manera de fer-les aguantar dretes. Sigui com fos, el cas és que allí hi van fer la prova i va funcionar i que, a partir de llavors, es van empedrar -com ja he dit- gairebé tots els altres carrers de la resta del poble.
Fins que, fa relativament poc, l’últim aiguat, el del 10 d’octubre de 1994, dia de Sant Tomàs, amb l’empenta dels seus 403 litres (quantitat mai abans ressenyada) ho va desmanegar altra volta i ho deixà en tal mal estat que l’ajuntament va creure que no hi havia altre remei que afrontar la substitució total de les pedres pel formigó en tota la llargada del tram. No seré jo qui digui que no era la millor opció ni el contrari, ni tampoc ningú més, que jo sàpiga, s’hi va oposar i els cas fou que es va desempedrar tot el que n’havia quedat i, amb les modernes excavadores, es llençaren totes les pedres que feien nosa daltabaix del Salt. Seguidament s’aplanà i compactà el terreny i s’hi escampà el formigó. És xocant que també, com deia que ja va passar al principi, també paulatinament es pavimentaren quasi tota la resta de carrers amb formigó, alguns directament sobre els antics empedrats i tampoc ningú –que sàpiga jo– ho va trobar malament ni ho va criticar formalment. No crec tampoc que a cap espectador dels que hi sol haver en totes les obres públiques se li passés pel cap, ni quan va veure com llençaven les pedres des de tanta alçada ni quan en va sentir l’espetec de la caiguda, li va passar pel cap, deia, ni un mínim flaix d’un segon de durada sobre el quasi un mil·lenni de servei que havien fet ni de la finor que s’emportaven en recompensa. I si algú ho va pensar –però no ho va dir– per por que no li diguessin que estava antiquat tampoc va servir de res. D’aquells 403 l/m2 de l’aiguat del 10 d’octubre que citava, a mi me’n caigueren 4.030.000 litres a la finca veïna de la Sort, d’una Ha precisament i, entre d’altres desgavells, em van ensorrar tres panys de marge de pedra seca de vora 5 metres d’alçada. Els dos primers, que caigueren sobre l’hort del veí, el malaguanyat Miquel “Pansa” –que en pau reposi– i que li haurien fet nosa per a fer-hi la verdura jo ja els hi havia reconstruït, però en ser a fer el darrer, aquest caigut sobre terreny públic sense cap utilitat i amb el camí de l’hort del citat Miquel a quatre passes, vaig pensar en demanar a l’ajuntament que em concedís de poder continuar aquell camí utilitzant aquell petit espai públic a canvi de renunciar al pas del camí de ferradura del capdavall de la finca que fèiem servir des de feia molts anys. Ho demanava perquè això em permetria que maquinaria agrícola de mitjana mida pogués accedir a la finca ja que tampoc per l’altre accés del carrer Mercadal, molt més estret que ara llavors, m’ho permetia. Vaig fer la sol·licitud pertinent i, com que anaven passant els mesos sense tenir resposta, ni positiva ni negativa, vaig optar per anar per la via administrativa i demanar el permís d’obres corresponent, pensant que alguna cosa em deurien dir… I sí, llavors tot varen ser facilitats i flors i violes i consells tècnics de l’aparellador municipal donat que, de fet, m’exigiren que l’havia de fer amb unes determinades característiques tant quant a l’amplada mínima com en el determinat desnivell màxim, ambdós paràmetres força més enllà de les necessitats d’accés de maquinària que jo havia al·legat ja que hi preveien –em digueren– futurs possibles altres usos per a aquells terrenys. El cas és que em donaren el permís precisament quan feia uns quants mesos que havien acabat de pavimentar “l’Empedrat” i que, com era obvi, les pedres, encara que mig colgades de barders, continuaven escampades al peu del mur del Salt. Allí les anàrem a buscar amb el veí Miquel Àvila (“el Pansa” li ve de la seva dona) i el seu tractor i les pujàrem per a, barrejades amb les del propi marge caigut, construir els dos murs, a banda i banda del camí, que podeu veure al “forat 5” . També ja heu vist que només va ser per casualitat que jo aprofités aquelles pedres llençades. Hauria tingut més mèrit si abans de que les llencessin els hagués demanat que me les deixessin al mig de la pujada on les utilitzaria. Encara que ho hagués hagut de pagar m’hauria resultat més que no pas haver-les de treure d’entre els verderals, carregar-les al tractor i pujar-les.
L’”Empedrat” de les antigues pedres del meu mur hauria estat doncs la pista per on havien entrat gran part dels materials bàsics per a la construcció del poble, aquest pastís de 867 espelmes que, reflexionant-hi després de bufar-les, dedueixes que potser sí que també deu ser bo que aquelles esforçades pedres ara reposin en pau i prenguin el sol i la pluja i el vent, i estiguin netes i polides i que, en lloc de trepitjar-les, les puguem tocar i amanyagar i admirar com a testimonis de cara a l’eternitat dels rastres dels passos de la nostra gent per la nostra petita història.
Però, tocant precisament de peus a terra i evocant el sentiment de comunitat alforgenca que tots tenim, hem de considerar que també rastres no tan eterns però de calat cultural més important eren els traços de tinta sobre papers escrits amb els noms dels propietaris de les cases d’aquells carrers que s’empedraven i també dels cavalls i de les mules amb ferradures de ferro molt més agressives a l’hora de gratar la pedra que les espardenyes que calçaven els seus amos. Més imaginables i calçant sandàlies eren també els peus d’aquells escriptors, quasi tots religiosos i que, per tant, també procediren a beneir-les com a tota obra pública acabada i que el primer que calia era agrair-l’hi a Deu.
No l’acabaríem mai la lletania dels noms dels que hi ha hagut involucrats, de tal manera que, fins i tot els enemics que volien assaltar el poble i es trobaven el Portal tancat, qui sap quines maleses i barbaritats hi farien inclosa la d’arrencar les tals pedres i gratar el terra per a entrar-hi per sota la porta. Fos el que fos de ben segur que també contribuiria a escriure’n encara que fos la part més tràgica de la nostra història i bona d’aquella part durant tots aquells anys darrers citats. Al cap i a la fi cap signe concret, cap ratlla més profunda o en direcció diferent de les habituals de cada pedra es podrà mai invocar com a prova d’algun fet punitiu però tampoc com a atenuant de cap acusació de malifeta feta.
Per a col·leccionistes qualsevol pedra polida d’aquestes col·locada a dalt d’un pedestal els podria simbolitzar la neutralitat donada la varietat d’usos i d’intencions dels que hi passaren. El rastre dels passos donats, d’anades i de retorns cap i des de la nostra vila, partides de carlins armats; contingents armats de voluntaris isabelins camí de fer la instrucció a la riera; soldats cap al front de la Guerra Civil, altres quintos cridats a files corrent a amagar-se per les casetes dels trossos per no anar-hi…, i les mares a les nits portant-los el menjar…, als pobres, tot caminant a les fosques. I les tropes franquistes que se’n beneficiaven d’aquelles absències baixant més aviat que tard triomfadores sense disparar ni un tret del Coll d’Alforja en avall aquell 15 de gener del 1939 i després més avall encara per la tal riera ja que els ponts de la carretera s’havien dinamitat…, i aprofitant-se’n també aquella xusma feixista dels esforços dels nostres avis i besavis alhora que, posant-hi el seu granet d’arena, una vegada més i sense que ningú i menys que ningú cap d´ells, ho tingués present…
I sí, ara ja només se n’aprofiten i s´hi passegen al bo del sol per la seva verticalitat algunes sargantanes que, temoroses, si et veuen s’amaguen als forats i que m´agrada de dir-vos a totes les persones sensibles que m’esteu llegint que no son perilloses i que us convido a passar-hi també les mans amb suavitat i fins i tot acostar-vos-hi la galta i l’orella del mateix costat i imaginar-vos els sorolls de les ferradures dels cavalls i de les mules i els lliscants estridents de les rodes de ferro dels carros però també les fines remors de les espardenyes de les dones i els dels pagesos delerosos i àgils de bon matí i que de cara avall sempre fa baixada, mentre que cansats de tot el dia de treball, fent la pujada que es feia i feia més i més costeruda del que semblava…, amés de tots els altres usuaris que us he dit i explicat i que no em cal repetir però sí que vosaltres mateixos us podeu imaginar de la mateixa manera que jo a qui més gràcia us faci de qualsevol dels vostres avantpassats, o potser al que hi tenia un tros per aquells topants i que hi passaria cada dia durant qui sap quants anys si no tota la vida.
Això sí, podeu estar segurs que bastants de tots els imaginables observarien de tant en tant el desgast dels seus calçats i temorosos de quan els costarien d’arreglar o de comprar-los nous. No els imiteu -us diria jo- sigueu originals i una vegada a la vida poseu-vos al lloc de les pedres que trepitgeu i sentiu-ne el desgast i posats a imaginar també podríeu anar de sort i que us passés per sobre una “xati” en minifaldilla provocant-vos una revolució de neurones que capfiqués el vostre cap. Oidà!
Ben pensat, potser jo també hauria de fer això mateix i deixar de mirar-me els meus peus i veure com de inútilment gasten el calçat anant d´ací d´allà d´aquest preludi de desert -ja que “predesert” no m´ho deixava posar el corrector però que l´he burlat posant-lo entre cometes i que, quan ja ho sigui –desert, vull dir, que no li va de gaire– qui s´hi trobi que esborri el pre i les cometes. Que em faci aquest favor. Passos inútils doncs, tant quan vull arranjar el bosc dels Fontanals aclarint-lo per a què toqui a més terra i més aigua de pluja per alzina –si és que se’n va recordant de ploure alguna vegada més, ara que aquesta primavera passada ja ens va demostrat que sí que encara se’n recordava- i que si ho fa es trobarà amb la sorpresa d’una rasa d’infiltració que li he construït allà a dalt als efectes de que s’omplin els aqüífers al temps que em serveixi per a treure’n els troncs de les alzines aclarides per massa espesses o de les malaltes de tan patir enmig i per sota de les que com més altes son més ombra els hi fan. Ni més ni menys que a les pel·lícules i a les telenovel·les altres malats de tanta calor i sequera i els escanyolits per tenir-ne massa prop a d’altres amb molt més vigor. Aquests precisament seran els que em quedaran prou ben espaiats a veure si s’arriben a fer immensos i donen prestigi al futur “Parc Natural de la Serra de Prades” on –dit sigui de pas– sembla ser que ens integrarem pròximament o que s’hi integraran els fills o els nets si “a Palacio continuen tan “despacio” com sempre. Passos i desgast del calçat, inútil…, com sempre. ¡¡¡Què hi farem!!! ¿També o tampoc?
També i tampoc és la resposta ja que a tot arreu va igual i que a la Sort el maleit Canvi encara me les ha fet més gruixudes i ha passat arreu amb els avellaners de tal manera que s’han mort de sed però també de fàstic i que els hem de substituir i enlloc de com als Fontanals que hi deixem les alzines més velles i enormes perquè sense la competència de les joves es refacin i dominin la nova situació, ací a la Sort em trobo que no ho puc repetir amb els avellaners ja que és una espècie arbustiva molt menys adaptada a aquests increments un any si i l’altre també i també l’altre que ve i…, ja en portem quaranta-quatre, segons el Google! Precedent prou llarg perquè el considerem gairebé una constant i amb la qual cosa no em sigui possible fer cap preferència quant a cultiu d’arbres i valorar que potser seria més adequat apostar per conreus de plantes que estacionals i variades poguéssim jo i elles trampejar millor la situació. O posar-hi fruiters diversos dels que ja en fem melmelades i així no ens calgui vendre-la barata a preu de pagès ni comprar-la cara a preu de comprador. I és que se’n fa no un gra massa de tot sinó un grapat de grans de tal calibre que en el llarg de la història s’havia vist res de semblant –diuen– per la senzilla raó que mai l’home havia tingut tanta capacitat de transformar el planeta com ara ni tanta incapacitat mental per a fer-ho tan malament i tan de pressa. També tampoc. Fins fa poc més de dos-cents cinquanta anys que la única ajuda que teníem quant a força física era la dels animals domesticats: cavalls, mules, bous, i la dels devaluats de la pròpia espècie, en aquest cas esclavitzats i encadenats, i que tant els uns i com els altres van ser, bàsicament, els que van moure les pedres enormes dels gran monuments. Fou al 1769 que James Wats inventà la màquina de vapor i llavors començà l’aprofitament de forces de la naturalesa: l’aigua i el carbó o la llenya, per a incidir per be o per mal sobre la mateixa naturalesa i sobre nosaltres en tant que animals, segur, i racionals, només si es demostra, que resultaria que també tampoc. El salt més important es produiria cap a finals del 1800 que és quan el combustible passa a ser la gasolina o el gasoil, ambdós derivats del petroli fòssil trobat en grans quantitats i que faria moure les enormes excavadores i tot tipus de maquinària per a moltíssimes utilitats (o inutilitats?) que transformarien el planeta especialment amb les cada cop més grans concentracions humanes de les ciutats, llocs precisament on l’altra energia, la gratuïta i que arriba del Sol, quantificada per superfície solejada però amb la paradoxa que, en metres quadrats per habitant a les tals ciutats és ínfima i de molt mal aprofitar en part per l’enorme superfície asfaltada reservada per als cotxes ja que les distàncies son tan grans que les cames resulten gairebé inútils i, per d’altra les teules de les immenses teulades tampoc fins ara havien produït gaire cosa tot i que sembla que ja es van espavilant. Malgrat però, això és totalment irrellevant si comparem la superfície assolellada per habitant d’un poblet de 2000 i d’un terme municipal de 38,24 km2 com podria ser Alforja, per no anar més lluny. D’això se n’esdevé que la capacitat de creació de l’aliment i de l’oxigen necessari per respirar els seus habitants és enorme i que tant l’una necessitat com l’altra sortirien dels mateixos arbres i plantes si estiguessin irrigats suficientment i que tindríem amés superfície sobrera per a convertir aquests m2 de sol en Kw d’energia elèctrica per a tot tipus de maquinària moderadora dels extrems climàtics tant de l’hivern com de l’estiu. Això ens portaria a la conclusió (sàvia conclusió diria jo si no tingués vergonya de fer-me autobombo) i per això no ho dic sinó que només ho escric i encara entre parèntesi i segueixo escrivint que preferiria que vingués tota la gent de Barcelona o d’altres capitals a utilitzar tota aquesta energia sobrera que ens envia el sol i tot aquest oxigen sobrer que produeixen els nostres arbres i plantes que no pas haver d’acceptar el fet consumat que d’una mitjana de pluviometria de 600l/m2 que pels m2s del terme sumen 22.944.000.000 de litres d’aigua i que per habitant tocaria a 11.000.000 de litres any se’ns mori tot de seca i si “savi” era pretensiós “matemàtic” no ho hauria de ser però tampoc m’explico per on marxa l’aigua si estem situats a la capçalera de la vall i l’estret de la partió de terme amb el de Les Borges l’he apamat una colla de vegades per allò de la matança de carlins per part dels isabelins d’en Martín José de Iriarte però que no m’ha passat pel cap de posar l’orella a terra per si es sentia alguna remor com de barrancada soterrada…, Ho hauré de dir a algun saurí que ho provi i si la resposta és positiva i convincent torno i us ho explico i si és al revés ja ho veurem… Això no ho tinc clar però si que li tinc quant a l’energia teòrica i és que també pot ser negativa si en comptes de caure el sol sobre una tomaquera cau sobre un esbarzer o una panissola ja que això darrer farà augmentar la massa combustible i per causes fortuïtes però tan naturals com un llamp que hi caigui a sobre causi una malvestat ja que si aquell esbarzer estava eufòric els de la vora també hi estaven ja que el Sol quan s’hi posa assolella bancades senceres immenses de terrenys i, per tant, l’energia negativa en tots els sentits resta i arriba a no ser rendible viure als pobles per molta més energia que ens arribi puntualment i de bon matí i que no ho deixi de fer fins que es pon i que sembli que no ens costi un € però és que sí. I molts!!! Puntualitzo no ens costaria res si ens dediquéssim a eliminar tot aquest botjar en risc d’incendi latent i com més va més calent i més a prop de les cases i que potser no cremarà el campanar que és molt alt i de pedra pelada però que potser si totes les cases però que tampoc ens serviria com a refugi i que ¿si ja hem vist què hi va passar el 23 d’abril del 1874 que seria això de repetir la història? ¡Si ella mateixa ho diu al revés!
Últims Articles i comentaris…
No post found!
Últims Documents Desclassificats…
No post found!